Recull de poemes dedicats a Santa Caterina i al Montgrí
LA VALL DE SANTA CATERINA
Jo sé d’una vall que és com un temple,
i té una ermita per altar major,
que els antics ens deixaren com exemple
fet d’equilibri, d’estètica i raó.
És, amics meus, un bell paratge,
és sever i ensems acollidor;
hi pugem un cop cada any en romiatge
i sempre que ens lleu, si el temps és bo.
La Creu ens dón’la benvinguda
quan hi entrem per l’estret camí
i a voltes la campana ja ens saluda
si hi ha arribat abans un altre pelegrí.
Com hi ressona, alegre, la campana
desvetllant els ecos de la pedra viva!
I el dia de la festa, la sardana
hi és com enlloc dolça i emotiva.
Rialles, cançons, batall i tenora
omplen de joia tota l’afrau
i al vespre, quan ja tothom és fora,
hi baixa dels estels una quieta pau.
Joaquim Frigola i Martí
L’ERMITA
Al cim del puig hi ha l’ermita,
antiga i elemental.
Amb art i amor fou bastida,
amb pedra poc carejada
que el temps ha anat allisant.
Jo hi pujo, de tant en tant.
Hi veig, en aquesta ermita,
molt més que en les obres grans,
la fe i l’amor sense mida
de gent que el món ha oblidat.
Quantes hores he passat,
fins que el sol ha anat a posta,
en la pau d’aquesta ermita
de pedra poc carejada
que el temps ha anat allisant!
Joaquim Frigola i Martí
APLEC DE JOVENTUT
En l’ermita blanca, voltada de xifrers i d’esperança
i vola juganera per entremig dels pins
i porta l’aire en ses ales la dolça remembrança
que perdurarà sempre, d’un chor de serafins.
Esclaten les rialles, quan cessa la cançó,
que ressonen per la vall com picarols d’argent;
fins el Montgrí hi somriu, sens deixar el seu braó,
barreja indestriable d’orgull i sentiment.
I quan amb dolça quietud fineix el dia
i darrera la muntanya, vermell, s’amaga el sol,
la vall es queda sola i sospira amb melangia
quan també se’n va, amb el dia, de jovent el bell estol.
Joaquim Frigola i Martí
ELS DOS ARCS
Està plovent i fent sol
i l’arc de Sant Martí
s’ha posat, ni poc ni molt,
al bell costat del Montgrí.
Són dos arcs de forma igual,
amb el mateix punt rodó,
el Montgrí un xic desigual,
perfecte el de ficció.
El primer és de color gris,
l’altre de tots colors,
si l’un de roca, massís,
l’altre … ai, ja se’ns ha fos!
Joaquim Frigola i Martí
L´ERMITA DE SANTA CATERINA
A la Muntanya Gran hi ha una ermita
I a dins l´ermita una quietud constant,
Trencada aïlladament per la visita
D´aquel que vol romandre un instant
Per pregar a la Santa copatrona
Que és invocada pel poble fidel
Entorn ….una olcesa que acarona
Com si tot el boscam fos xuclamel
De sobte ve el novembre i la contrada
Reviu la plenitud d´una jornada
Que deixa a Torroella en l´abandó
Vivim l´esclat de Santa Caterina ¡
El dring de la campana ens encamina
I els focs de camp abranden la illusió
Fèlix Graells
A Santa Caterina
Voldria viure aqui com un anacoreta,
Perdut en la quietut , serena, greu i pura,
Que lou la solitud, dejuna de fretura,
Del gran silencia clar d´aquesta vall estreta
Sentir-me perdonat, amb l´ánima ben neta,
I ja. Lliure d´amor, tornar-me criatura:
Ingravid com l´ocell quan vola i es detura;
Lleuger com al panell hi gira la sageta.
Trenar amb els records elfil que el temps cabdella
I relligar amb ells la meva historia vella;
Tot sol, a poc a poc, com pliora la reina
Viuria del meu món reclos en la capella.
Només veuria el sol i al cel alguna estrella.
Seria l ´ermitá de Santa Caterina.
Joan Pericot