El massís del Montgrí

El relleu singular d’aquest massís es caracteritza per ser un altiplà amb petites elevacions. Els cims més elevats es troben a la banda sud-oest i són el Montplà (311 m), el puig Anill de la muntanya d’Ullà ( 309 m) i el Montgrí ,amb el castell del S. XIII (308 m).

Des de lluny, la silueta d’aquestes tres muntanyes recorda la imatge d’un bisbe jacent, o altrament dit segons Mn Cinto Verdaguer, el bisbe mort, on la Muntanya del Montgrí representaria les mans plegades sobre el pit i el castell, el segell. El massís té una extensió de més de 2.300 ha, uns 8 quilòmetres de longitud i els seus contraforts arriben fins a l’Estartit, on sobresurten la Roca Maura i la Torre Borratxa, totes dues amb més de 220 metres d’alçada. A l’extrem est forma penya-segats verticals sobre el mar. Morfològicament es poden distingir dos sectors, l’oriental i l’occidental, separats per una gran depressió coberta de sorres provinents de la badia de Roses i transportades per la tramuntana; són les Dunes.

Repartits pel massís, son frequents les coves i els avencs; se’n coneixen una cinquantena , entre els quals destaquen el Cau dels Ossos, on es van trobar restes arqueològiques del neolític, l’avenc de l’Hostench, el sistema de la Carnisseria. El Montgrí conté abundants elements fets amb la tècnica coneguda amb el nom de pedra seca, construïts per a l’aprofitament agrícola, ramader i industrial de la muntanya. Es tracta d’elements molt diversos que inclouen des de murs de feixa, murs que tanquen terrenys – anomenats aixarts-, barraques, pous, cisternes i forns de calç; un patrimoni que és el testimoni d’una vinculació molt estreta amb la muntanya amb les poblacions de la comarca, que avui forma part del paisatge i que coneixem ja des de l’Edat Mitjana, si bé és a partir del segle XVII quan adquireix una rellevància especial.

Al massís hi abunden les plantes amb olis essencials aromàtics que han estat utilitzats des de temps remots com a plantes remeieres, la farigola, el romaní, …  És destacable per la seva singularitat un poblament relicte de margalló, així com la notable diversitat d’espècies d’orquídies. Aquest entorn ofereix un hàbitat idoni per a la cria de diverses espècies d’ocells rapinyaires de presència destacable com l’àliga cuabarrada, l’esparver cendrós, el duc, l’astor i el falcó pelegrí entre d’altres.

El castell del Montgrí

El castell del Montgrí, sentinella de l’Empordà, la figura més emblemàtica del massís, és una fortificació militar projectada pel rei Jaume II d’Aragó i contruida entre el 1294 i el 1301 al capdemunt de la muntanya del Montgrí, a una altitud de 303 m i a 6 km de la mar Mediterrània – coordenades geogràfiques 42º03’08”N; 03º07’54”E -, des d’on es domina un gran panorama; per la banda nord, el golf de Roses, les Alberes, el Canigó i a l’altre banda França, per la banda sud-oest abasta fins les Gavarres i el Montseny, per la banda sud sud-est el riu Ter la desembocadura , la mar Mediterrènia i les illes Medes.

L’any 1272 Torroella de Montgrí esdevingué vila reial. D’aquesta manera la corona asolia una important posessió enfront del mateix comptant d’Empùries, amb el qual estava en lluita des de feia temps.

Arràn d’aquests enfrontaments el rei Jaume II, ordenà el 1294 la construcció del castell, per part del governador de Torroella, Bernat de Llavià, com a fortalesa avançada dels seus dominis davant mateix del comte d’Empúries Ponç V, però les obres es van interrompre el 1301 sense acabar-lo, degut a la consolidació del poder del comtat de Barcelona envers al comtat d’Empùries.

Durant aquesta època el comptat d’Empùries va fer contruir el castell de Bellcaire d’Empordà. Dòna la sensació que ambdós castells es miren desafiants, quedant com a testimonis de la tremenda lluita entre la monarquía catalana i els comtes emporitans

Les lluites es prolongaren fins al 1325 en què el comte Hug VI d’Empùries permutà els seus dominis amb l’Infant Pere, fill de Jaume II, incorporant el comtat a la corona d’Aragò. La comarca va quedar arruinada. Es va provocar la desviació del curs del riu Ter de la plana nord cap a la plana sud del Montgri, fet que va provocar la formació de les dunes

Arquitectonicament, el castell té un marcat estil importat d’orient després de les primeres croades a Terra Santa durant els segles XII i XII. El material de construcció és la pedra que es treia de les mateixes pedreres del costat del castell.

Només s’arribaren a aixecar els murs que formen el perímetre, un quadrat de 31m de costat, i les quatre torres cilíndriques adossades a cada un dels seus angles. Al voltant del pati, s’hi havien de construir quatre ales de dependències, que mai no arribaren a bastir-se. Els murs tenen una alçada de 13 m i están coronats per marlets de planta quadrada amb acabament piramidal i espitlleres a la base.

Des de l’any 1986 no s’hi feien obres de manteniment i neteja. L’any 2009, a més d’intervenir en le propi castell, es fan obres de consolidació de la cisterna externa, dignificant-ne tot l’entorn i potenciant-ne els elements de seguretat.

També podeu veure fotos i més explicacions en aquest bloc del Castell del Montgrí,

El cau del Duc

El massís del Montgrí ha estat testimoni del pas dels humans des d’èpoques remotes fins a l’actualitat i ha deixat el llegat ric i divers que avui conforma el seu patrimoni cultural.

Les restes arqueològiques representen un continu de totes les èpoques , des de la prehistòria fins a l’època moderna i s’han localitzat i conservat en alguns caus i coves, afavorides per la dinàmica geològica del massís. La seva formació és deguda a filtracions d’aigua que dissolen la pedra calcària

Els testimonis més antics del pas dels humans per l’Empordà se situen al Montgrí ,en el cau del Duc de la muntanya d’Ullà i en el Cau del Duc de Torroella, cova situada al vessant sud del massís a 200 m sobre el nivell del mar, arrecerat dels vents de tramuntana i oberta a ponent, on s’han localitzat restes de fa 300.000 anys. El nom prové d’un ocell rapinyaire, el duc, que anys enrere niava al Montgrí. Els caçadors ,del paleolític inferior, que habitaven el cau, s’alimentaven dels animals que vivien al massís i a la plana del baix Ter; l’animal més caçat va ser el cavall, encara que també s’han trobat restes d’elefant antic, de rinoceront, d’os i de linx. Treballaven la pedra, tot i que també feien servir l’òs i la fusta. Per restes cremades d’ossos d’animals, es dedueis que ja coneixien el foc.

A uns 100 m abans d’arribar al castell, trobareu indicat el camí que va al Cau del Duc.

Les Dunes

El vessant est del massís es caracteritza per l’existència d’una àmplia zona de Dunes, de característiques molt particulars i que es localitzen en el paratge conegut com el Coll de les Sorres. La seva formació té molt a veure amb el vent de tramuntana que al llarg dels anys ha anat portant gran quantitat de sorra des de l’Alt Empordà.

A finals del S.XIX, ja fa un centenar d’anys, es van iniciar els treballs per a la seva fixació amb diverses espècies vegetals, per part dels enginyers Primitiu Artigues i Xavier de Ferrer, amb la finalitat d’impedir l’avanç de la duna ja que la sorra amenaçava d’invadir els masos i els camps de conreu del costat sud del massís. Avui dia, aquesta duna continental interior se’ns mostra com una extensa pineda força madura amb un estrat arbustiu ben desenvolupat i amb grans extensions de molses i líquens a les zones obagues.

Article de les Dunes de la revista Emporion

La costa

La Franja litoral del Massís del Montgrí s’estén al llarg de gairabé 10 km entre el cap de la Barra i cala Montgó. Constitueix l’unic exemple a Catalunya de costa rocosa alta i calcària i una de les zones més abruptes , amb penya-segats de gairabé 100 m d’alçada, que ofereixen refugi a diverses espècies d’ocells rapinyaires i marins. La vegetació del litoral, dominada pel vent i la salinitat, es troba representada pels espinosos coixinets de la monja a les parts més enlairades, mentre ran de mar és més frequent el fonoll marí.

L’acció del mar, juntament amb les falles distribuides al massís, són les responsables de molts fenòmens com els barrancs i les cales. La geomorfologia de la costa és molt diversa, i origina diferents accidents com caps, cales, golfets, illots, arcades o coves, que en un conjunt constitueixen un paisatge d’excepcional bellesa.

El clima

EL CLIMA

Per clima d’una zona, país o regió s’entén el conjunt de condicions atmosfèriques que li són pròpies. S’ha de diferenciar molt bé entre clima i temps; així mentre el temps és constituït pel conjunt de condicions atmosfèriques en un moment donat, el clima es determina a partir dels valors mitjans d’aquestes condicions al llarg d’una colla d’anys.

Per exemple, si diem que climatològicament la pluja del mes de gener a Torroella és d’uns 45 litres per metre quadrat, no vol pas dir que cada any durant el mes de gener plogui aquesta quantitat, ja que aquesta pot ser molt variable d’un any a l’altre. La meteorologia, doncs, condiciona el clima de cada zona, ja que aquest és determinat per les condicions i els fenòmens meteorològics que es donen un dia darrera l’altre.

L’àrea mediterrània occidental té un sistema climàtic complex a causa de la presència dels Pirineus, els Alps i el mar (calent i envoltat de masses continentals). Les muntanyes influeixen en la direcció dels vents, tot fent que els que provenen del nord (tramuntama, provences) siguin més forts que els altres, ja que ens arriben de forma canalitzada. Els que bufen de l’oest (ponent, mestral) i que vénen de l’Atlàntic entren secs i calents, atès que han perdut la humitat en travessar la península Ibèrica. D’altra banda, els vents que bufen de l’est (llevant) porten sovint pluja i no són freds, fins i tot a l’hivern, quan la temperatura mínima de la Mediterrània és de 12 a 13 °C. El temps més fred s’esdevé amb les situacions de N a NE (tramuntama a gregal). El gregal, a vegades, en travessar part de la Mediterrània es carrega d’humitat i ens porta pluges.

En general, les pluges poden aparèixer en qualsevol època de l’any, però són més freqüents durant la primavera i durant la tardor. Durant l’estiu i la tardor es poden donar xàfecs força intensos i de curta durada que a vegades causen algunes inundacions i algunes destrosses, si bé això no passa cada any. A l’estiu les pluges no són gaire freqüents perquè les pertorbacions atlàntiques passen per latituds força altes i el mostre país està generalment en règim d’altes pressions (anticicló de les Açores). Durant la tardor, l’hivern i la primavera aquests fronts baixen de latitud i ens poden afectar amb algunes pluges i, segons quina sigui la seva trajectòria, amb tramuntanes.

Les pluges més importants, però, solen ser causades per depressions que entren per l’estret de Gibraltar cap a la Mediterrània i d’altres que es formen en aquesta mateixa mar i provoquen, fins i tot, temporals de mar. Una altra causa de pluges són les anomenades “gotes fredes”. Aquestes gotes fredes consisteixen en masses d’aire fred, que circulen a la mitjana i a l’alta atmosfera i generalment a latituds superiors (nord d’Europa), que en un moment donat, per canvis de vents, apareixen sobre les nostres comarques. En arribar aquí, el contrast existent entre aquest aire fred d’altura i el relativament calent de la Superfície fa que l’aire fred tingui tendència a baixar i el calent a pujar, amb la qual cosa s’origina un moviment vertical de masses d’aire de diferent temperatura i humitat que és la causa de pluges importants.

Durant la tardor i l’hivern es poden donar molts dies en què la pressió atmosfèrica és força alta i el gradient baromètric petit. Això fa que les calmes siguin persistents i que les capes més baixes de l’atmosfera es refredin força, cosa que facilita la formació de boira i la contaminació a les grans ciutats i a les zones industrials.

Quan la persistència de les altes pressions té lloc a l’estiu, en haver-hi durant el dia un gran contrast de temperatura entre la terra i el mar, es forma la marinada (garbí, SO), vent que bufa del mar cap a terra, sobretot a la tarda, que és quan el contrast de temperatura és més gran.

Tot seguint estudiarem alguns dels factors meteorològics a la nostra zona.

PRESSIÓ ATMOSFÈRICA

Aquest factor passaria desapercebut si no fos pels baròmetres. Es molt important de cara a la confecció dels mapes del temps i ens ajuda a veure la posició de les depressions o borrasques (mal temps, vents i pluges) i les altes pressions o anticiclons (vents fluixos i bon temps). La pressió atmosfèrica mitjana al nivell del mar a Torroella és de 1017 mil-libars (763 mm de mercuri). El mínim té lloc a la primavera i el màxim a la tardor. Les oscil·lacions més grans de pressió atmosfèrica es produeixen durant l’hivern.

TEMPERATURA

Així com la pressió es pot considerar uniforme a tot el terme municipal i només varia d’un lloc a un altre a causa de la diferent altura sobre el nivell del mar, la temperatura és més variable. La presència del mar, la plana i la muntanya fan que la temperatura sigui variable d’uns llocs a uns altres. La mitjana és d’uns 15 OC.

Durant els dies de vent la temperatura és força uniforme. Però, a les nits serenes, sobretot durant les calmes de la tardor i l’hivern, la terra irradia calor cap a l’espai i es refreda. L’aire en contacte amb la terra també es refreda i per aquesta causa, a més de baixar la temperatura, també augmenta la humitat relativa de l’aire. A més, l’aire fred, que per aquesta causa es forma a la vessant de la muntanya, baixa pel seu propi pes cap a la plana, on s’acumula l’aire més fred i humit. Aquest fenomen anomenat “inversió tèrmica”, ja que normalment les temperatures més altes es donen a les parts més altes, és observat durant molts dies de la tardor i l’hivern. Per això hi ha matinades d’hivern en què la temperatura de l’aire a la part de la Vila més propera al Ter és 3 o 4 °C més baixa que a la part alta. En situacions d’aquestes s’ha arribat a mesurar fins i tot 10 °C de diferència entre la plana i la cota del Castell (per exemple el 18-12-85).

A més d’això, la presència del mar també altera la temperatura i, així, mentre l’oscil·lació diürna mitjana (diferència entre les temperatures màxima i mínima de cada dia) és d’uns 10 °C a Torroella, a l’Estartit només és de 7 °C.

D’altra banda, es poden produir algunes glaçades entre el mesos de novembre i març.

PRECIPITACIONS

De tots els fenòmens meteorològics, la pluja és un dels més variables. La seva distribució sol ésser molt irregular. Al llarg de l’any, al nostre municipi, es donen de mitjana uns 84 dies de pluja apreciable (de quantitat igual o Superior a 0,1 litres per mo).

El total d’hores amb precipitació s’apropa a les 500. La quantitat mitjana de precipitació anual és d’uns 600 l/mo, lleugerament superior a Torroella i un xic inferior a l’Estartit (el volum de pluges augmenta de la costa cap a l’interior).

Els màxims de pluges se solen donar de març a maig i els mesos d’octubre i novembre, si bé es poden produir tot l’any. El mes més sec sol ésser el juliol. Les pluges a vegades vénen acompanyades de tempesta (uns 24 dies a l’any). Altres dades mitjanes són: dies amb pedregada o calamarsa, 2,4 a l’any. Dies amb neu o aigua-neu, 1,5. Dies amb boira, 25, i amb rosada, 164.

HUMITAT RELATIVA DE L’AIRE
La humitat és molt variable fins el punt que a la matinada pot ser propera al 100 % i durant el dia inferior al 50 %. La humitat, però, en general és alta i només els dies de vents terrers (ponent, mestral, tramuntana) és baixa.

VENTS

El nostre municipi es caracteritza per una alternança entre les calmes i els vents, a vegades forts.

Les dades que tenim sobre Vents no són massa precises, ja que no han estat mesurats sistemàticament amb l’anemòmetre.

Cal distingir entre els vents causats per les situacions atmosfèriques (generalment els vents més forts) i els vents locals (les brises). Durant el dia, sobretot a la primavera i a l’estiu, el sol caldeja fortament la terra, i l’aire, per fregament amb la terra, també s’escalfa, la seva densitat baixa i a poc a poc s’eleva. Aquest buit és substituït per un corrent d’aire provinent de la superfície de les fresques aigües del mar: és la marinada (garbí de bon temps). A la nit, sobretot a la tardor i a l’hivern, té lloc el fenomen invers: l’aire fred provinent de la plana, originat per la inversió tèrmica, té tendència a substituir l’aire relativament calent del cim de les aigües del mar: és el terral.

La força del vent s’ha mesurat segons l’escala de Beaufort, que va de 0 a 12 i es basa en els efectes del vent en el medi ambient. Així, força 0 és la calma, l’aigua és completament llisa i el fum de les xemeneies puja recte; força 1 és lleugera brisa i el fum ja s’inclina; …, fins arribar a força 12 que ja és un fort huracà que fa destrosses importants.

Els vents fluixos són els més freqüents (64 % de vents de força entre 0 i 3) a la nostra zona i el vent fort dominant és la tramuntana (NNO).

Informació treta de: el text de «PAPERS DEL MONTGRÍ, NÚM. 6» i els gràfics de «meteoblue»