L’ermita, enclavada al bell mig del massís del Montgri, fou fundada cap a l’any 1392, pels frares de Montserrat Bartomeu Cabotes, Pere Trasió i Berenguer Desguell, que marxaren del monestir per desavinences amb els seus superiors, arrel del període de crisi viscut entre 1378 i 1417 per l’Esglèsia católica i designat com a Cisme d’Occident. Els monjos van acordar amb la Universitat (nom que es donava en aquell temps a l’Ajuntament) que, a la seva mort, l’ermita passés a ser propietat municipal.

Si bé hi ha escrits que fan coincidir inmediatament la fundació de l’ermita en honor a la Santa, no fou fins l’any 1649 quan la Universitat (Ajuntament) va prendre la conclusió (sic) de posar l’ermita sota l’advocació de Santa Caterina d’Alexandria i fer-la patrona de la vila.

Durant els S.XVII i XVIII, la fam, guerres i pestes converteixen Santa Caterina en un lloc excel.lent de devoció popular; és per això que el dia 25 de novembre, diada de la Santa, s’hi celebra un aplec en honor seu, a qui s’atribueix la salvació del poble de Torroella de Montgrí d’aquests estralls.

L’edifici ha sofert multitud de reformes al llarg dels anys. A l’ermita trobem: la capella, que ocupa bona part de la planta baixa; les sales del pis superior, ocupades fins l’any 1972 per l’ermità i la seva família, i un soterrani darrera la capella on encara es conserven unes antigues dependències.

Un element molt popular de l’ermita es el pou, que es troba al pati del darrera; la tradició popular explica que els nens provenen del fons de les seves aigües.

Com hem dit abans, l’ermita és propietat de l’Ajuntament de Torroella de Montgrí, que històricament anomena els administradors que són els que tenen cura del manteniment de l’ermita i les seves activitats, amb el suport, a partir de l’any 2006, de l’Associació d’Amics de l’Ermita

S’hi accedeix a peu, caminant uns 45 minuts des de Torroella, passant per les capelles, la creu i al final, la vall. El camí amb vehicle es fa pel camí vell d’Ullà a Bellcaire d’Empordà.

L’entorn convida a fer caminades pel Montgri pels itineraris marcats, a contemplar la flora i la fauna i després disfrutar d’un bon dinar cuit a les barbacoes i , segons el temps que ens acompanyi, menjat a fora o al porxo

L’ermita és oberta cada diumenge i dies de festa, excepte els dies de Nadal. Us oferim servei de begudes, porxo amb barbacoes, venda de llenya, lloguer de taules i cadires i la possibilitat de dinar al menjador de dins l’ermita.

Us convidem a visitar-la i disfrutar de la Vall de Santa Caterina i del Montgrí.

---

Retaule de Santa Caterina

Va ser bastit per l’escultor Joan Torras a començaments del segle XVIII.
És un retaule barroc, presentat en forma reticular on es mostra la vida de Santa Caterina d’Alexandria, tot i que les seves escenes no guarden un ordre temporal lineal.
A la predel·la (bancal inferior del retaule) o sòcol hi trobem representats els atributs de la santa: la palma, l’espasa, la roda i la corona. Damunt seu hi trobem tres petits plafons que representen: la santa sotmesa al turment d’una roda armada amb ganivets, la decapitació de la santa, i la santa orant i escoltant el magisteri dels seus pares. En el pis superior, i voltant la imatge de la santa hi ha dos plafons més grans; el de l’esquerra representa les esposalles místiques de la santa, i el de la dreta el debat que mantingué amb cinquanta savis egipcis.
Finalment, a dalt de tot trobem tres quadres més: a l’esquerra la santa empresonada en una torre, enmig els àngels transportant el seu cos, i finalment, a la dreta, la flagel·lació de la santa.
Entre els anys 1999 i 2002 es procedeix a la restauració del retaule i de les pintures del sostre.

---

La Mare de Déu de la llet

Una de les obres pictòriques més valuoses que hi havia a l’ermita de Santa Caterina és la «La Mare de Déu de la Llet». Es tracta d’una taula pictòrica que representa a una Mare de Déu donant el pit al nen Jesús, acompanyada de quatre àngels amb les mans juntes en senyal de pregària. En cal destacar el contrast entre el modelatge dels rostres i mans, on en són evidents els trets de composició rígida i articulació lineal i estàtica de les figures, amb el dibuix gairebé descriptiu dels teixits, cabells, reposapeus i el mateix terra. Podria ser que fos una part central del retaule on s’hi representessin escenes de l’Anunciació, la Nativitat i la Presentació de Jesús al Temple (segons Antonio José Pitarch). Característiques típiques de la tradició de la pintura italo-gòtica catalana que és on es situa la citada obra. Als cantons de la part superior hi destaquen uns escuts petits amb un toro, suggerint que possiblement formés part d’una donació a l’ermita de la família Tor, una de les més notables de Torroella de l’època, i que més endavant, al segle XVI, va esdevenir la família Tor-Bagur, que serien els propietaris de la Torre Bagura.
Aquesta obra es datada entre els anys 1.363 i 1.374, i segons les fonts consultades hi ha diversitats d’opinions sobre la seva autoria. En algun article del llibre de la festa major es parla d’autor a Jaume Serra, i en un altre a Francesc Serra fill, però sembla que a qui se li atribueix l’autoria és a Llorenç Saragossa, contemporani dels anteriors i de la mateixa escola. Aquest fou pintor reial de Pere el Cerimoniós , va néixer a Carinyena (Aragó) i residí entre Barcelona i València. Va pintar altres retaules amb la mateixa temàtica per a altres instàncies.
Però, com va marxar aquesta obra de Torroella? Ja l’any 1.914 es produeix una primera temptativa de comprar l’obra per part
d’un senyor de Barcelona, però és a l’any 1.925 quan els administradors de l’ermita amb permís de l’Ajuntament se la varen vendre. Es veu que es trobava en molt mal estat degut a la humitat i a la poca ventilació de l’espai, i es demana que es traslladi al saló del mateix Ajuntament per tal de conservar-lo millor, però no es va arribar a fer. Es va vendre per 5.750 ptes., i es va fer entrega d’una còpia de la mateixa que es va col•locar al mateix lloc on era. Actualment no en queda cap referència d’aquesta còpia i segurament va desaparèixer durant la Guerra Civil del 1.936-39. Finalment, amb els diners que es varen guanyar es van licitar unes obres de reformes i reparacions de l’edifici que es portaren a terme el 1.928 pel constructor Conrado Lloveras Planas.
Al principi del segle XX ocupava el segon tram lateral del costat de I ‘epístola després del retaule dels Sants Metges: «Cap a l’altar major idintre d’un marc de dues columnes descolorides, sostingut per uns escalons corcats i mig desfets, es trobava un meravellós retaule gòtic català de l’escola de Jaume Serra representant la Mare de Déu de la Llet. Formaria part d’algun altar gòtic que la febre del mil set-cents va arrasar tota la capella dels elements anteriors arraconant vells altars per introduir-hi els del renaixement”. Ref. 29
Fins fa poc el retaule estava exposat i guardat al Museu de la Fundació Francisco Godia, a Barcelona, on n’era un dels tresors de la col·lecció. Es trobava a la casa Modernista Garrigues Nogués, però l’any 2.015 va tancar portes i ara n’ocupa l’espai la Fundació Mapfre, però no se sap que se’n farà de les obres dipositades.

---

El davallament o la Pietat

El retaule de la Pietat és una taula gòtica de la segona meitat del segle XV, obra de Jaume Cabrera. Formava part d’un retaule de Torroella de Montgrí destruït durant la Guerra civil espanyola. Taula de fusta pintada al tremp exposada a la sala 8 del Museu d’Art de Girona. L’escena representa el moment posterior al davallament del cos de Jesús, després de ser crucificat. L’autor n’és Jaume Cabrera, anomenat també el pintor de la sexta angoixa, segons el marquès de Lozoya.  Aquesta peça del museu devia formar part d’un retaule més gran, i fou instal·lat a la capella de Santa Caterina de l’església de Sant Genís fins a la Guerra civil espanyola (1936-1939), conegut com el retaule dels Dolors.

ANÀLISI

La forma de la taula és allargada en una proporció inusual, per adaptar-se a la dimensió precisa del cos exànime de Crist. Al seu voltant, s’hi articulen set figures: Josep d’Arimatea i Nicodem un a cada cantó, amb robes daurades, com les de la mare que besa, desolada, la mà del fill mort. A l’entorn seu, Joan, amb un vestit rosat, i les tres dones: l’una vestida de vermell, l’altra de verd i l’altra de morat, totes en actitud de plany. Al fons, cinc àngels diminuts exhibeixen, com en un joc, la creu, l’escala, la canya, la llança, i la columna de la passió. Totes les mirades i actituds giren a l’entorn del cos rígid i allargat. Tots els colors vius i llampants serveixen de contrapunt a l’extrema lividesa d’aquesta carn eixuta. Res a veure amb el joc flexible dels músculs que, en les pintures del Renaixement, permeten que el cos de Crist s’emmotlli i adapti al cos de la mare que el sosté en els braços, com els cossos dels herois clàssics eren sostinguts sovint pels braços de la Victòria. Aquí Jesús no reposa, ni el cos ni el capdamunt als genolls de Maria. És un Crist anquilosat, sense cap connexió amb el corrent de vida que s’aplega al seu voltant, absolutament solitari i desvalgut, que sembla escenificar literalment aquella afirmació que havia fet de si mateix: “El Fill de l’Home no té lloc on reposar el cap.” Aquesta lividesa i rigidesa són les que accentuen fins al límit el patetisme de la representació, només atenuada potser en el rictus finals del difunt, que esbossa tímidament una mínima serenor. Aquest és un home que ha mort com tots els humans. El Jesús del dogma cristià -el fill de Déu fet humà es fa semblant als éssers humans en tot menys en el pecat- troba la seva encarnació més punyent en aquest Crist de Jaume Cabrera: un rostre que ens és estranyament familiar i que físicament ens recorda els morts que hem conegut.

L’AUTOR DE LA SISENA ANGOIXA

La “sexta angoixa” al·ludida pel marquès de Lozoya es correspon amb una mena de rosari anomenat “corona” en honor a la Verge dels Dolors. Aquí s’evoquen les successives angoixes de la vida de Maria, i la sisena i penúltima és aquesta: la davallada de la creu i els moments previs a la sepultura de Jesús. Si Cabrera podia ser anomenat el pintor de la sisena angoixa, és perquè sempre pintava, una vegada i una altra, aquesta mateixa escena. De fet, era un tema recurrent en la majoria de retaules de l’època, i Cabrera es va inspirar molt directament en les obres semblants, gairebé idèntiques, dels seus mestres i predecessors, com ara Lluís Borrassà (retaule de la seu de Manresa, o retaule de Sant Miquel de Cruïlles). No ho va fer només per gust o per manca d’inspiració, sinó també per obligació, per submissió forçada als gustos de l’època i a les exigències de la clientela.

Bibliografia

• Jordi-Aragó, Narcís; Un mort estranyament familiar. Museu d’Art de Girona, Girona, 1997.

Tret de https://ca.wikipedia.org/wiki/Retaule_de_la_Pietat_(Cabrera

---

Pintures del sostre

Decoració mural sostre presbiteri

Retornant a l’ermita de Santa Caterina, Fernando de Segovia i el seu ajudant Joan Tapies hi treballaren entre el 8 de març i el 7 d’agost de 1726. Els pagaments registrats al llibre de comptes de l’administrador són una font valuosíssima per resseguir el ritme dels treballs, l’alimentació, el transport dels materials, etc. Alimentats amb bacallà, sardines, cansalada o mallals de vi, els pintors anaren estenent les «sendras blauas», el carmí comú, el verdet, «l’oxi primera», el blanquet, “l’ocra» o el «terra sombra», pigments que compraven a l’adroguer de Figueres Jacint Anglada. En total els administradors es gastaren 234 lliures per la feina dels pintors, 92 lliures per mantenir-los ben alimentats -incloent-hi la feina de la cuinera- i 23 lliures més en concepte deis materials . Grosso modo , la feina consistí a decorar al fresc tot el presbiteri i la nau central, inclosos el cor i els intradossos dels arcs d’accés a les naus laterals , amb representacions de la Coronació de la Verge davant el panteó celestial i de sants i santes habituals del santoral català. Tot plegat, entremig d’un bosc d’estucs a copia de llaçades geomètriques i vegetals de gust barroquitzant, emergint sobre els fons blaus , carmins i grisosos dels bans emmarcats per les nervadures gòtiques. El tram de volta del cor, la decoració del qual sembla posterior tot i seguir la plantilla decorativa de la resta de la nau, és a còpia de filigranes blanques sobre fons gris. El següent tram de volta, caminant en direcció a l’altar, que curiosament no arrenca del pilar, sinó de la dovella central de l’arc rebaixat, conté a cada secció de la volta d’aresta una representació d’una santa: en direcció a l’altar i avançant en sentit longitudinal apareixen santa Llúcia i santa Agnès; en sentit horitzontal i d’esquerra a dreta, santa Eulalia i santa Madrona (o santa Maria de Cervelló?). Al mur d’aquest tram, sant Segimon queda sota santa Eulalia i sant Magí, fent de pendant a l’altre costat, sota santa Madrona. El següent tram és de volta estelada, amb una senzilla representació en relleu de santa Caterina a la clau central i un àngel músic a cadascuna de les quatre claus més petites. A la paret de l’esquerra hi ha representat sant Pau Eremita i a la de la dreta, sant Antoni Abat. La decoració del presbiteri, malgrat haver sofert pèrdues irreparables de pigment i més d’un retoc poc afortunat, pretén ser més ambiciosa: a la part central de la mitja taronja hi ha representat l’episodi de la Coronació de la Verge per la Santíssima Trinitat, presenciat per la cort celestial. Al sector esquerre hi ha les santes, amb santa Caterina en primer terme. A cada costat de la titular de la capella apareixen santa Bàrbara i santa Úrsula, amb l’estendard de la creuada, acompanyades de més santes màrtirs i serafins. Els sants barons estan simètricament disposats a l’altre costat, amb sant Joan Baptista, sant Josep, un sant Bisbe (sant Ermengol ?). sant Pere i sant Pau.
No seré jo qui negui que la rapidesa amb que completaren els metres quadrats de pintura juga en contra de l’assoliment d’uns estàndards de qualitat més exigents. La decoració vegetal no tenia cap més secret que anar repetint unes mateixes plantilles, però les representacions de les figures dels sants i santes demanaven major dedicació . Els pintors resolgueren aquest darrer aspecte amb diligencia: la majoria de retrats hagiogràfics semblen inspirats en xilografies populars, com ara goigs, i segueixen un mateix patró estilístic: una línia gruixuda de color negre ressegueix i perfila cada part del cos i de la vestimenta, i el color s’hi estén homogèniament entremig, sense degradats ni matisos de llums i ombres. A més, les figures no tenen gairebé volum ni moviment, aquest darrer reduït a gesticulacions puntuals de les mans i del cap. Aquest esquematisme s’accentua encara més en les pintures del presbiteri: allí les barbes i les cabelleres dels sants mitiguen lleugerament la clonació facial del grup de sants. Amb tot la modèstia del conjunt no ha de comportar una lectura pejorativa del treball de Fernando de segovia i del seu ajudant. La incapacitat de seguir mínimament els principis de la representació natural no deuria importar gaire als feligresos.
“Episodis de pintura barroca al bisbat de Girona durant el primer terç del segle XVIII. Joan Casanoves II, Joan Pau Casanoves Feixes i Fernando de Segovia.” Francesc Miralpeix Vilamala. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 2009, vol. 50. Pàgs. 292-295

---

Quadres capella

QUADRES “ELS ESPOSORIS MÍSTICS DE SANTA CATERINA” I LA “DISPUTA DE SANTA CATERINA AMB ELS DOCTORS FILÒSOFS”
Els quadres representen dos dels passatges més significatius de l’hagiografia de la santa alexandrina. D’una banda, “Els esposoris místics de santa Caterina” (137,5 cm alt x 218 cm ample), ubicat al costat de l’evangeli (a l’esquerra); i d’una altra, la famosa “Disputa de santa Caterina amb els doctors o filòsofs” (137 cm alt x 218 ,5 cm ample), al costat de l’epístola (a la dreta). Com és sabut, el primer dels temes narra la conversió de santa Caterina a la fe cristiana, simbòlicament representada amb la imposició d’una aliança davant la Sagrada Família. L’altre episodi, prou conegut, relata la disputa que la santa, nascuda en el si d’una distingida família alexandrina i educada des de ben joveneta en filosofia i teologia, mantingué contra un grup de filòsofs i erudits. Tot plegat sembla que succeí l’any 307 dC, quan governava Egipte l’emperador Magenci, que mana que se celebressin festes i sacrificis de bous i xais en honor dels déus romans i que donà ordres per intensificar les ràtzies contra els cristians. Santa Caterina va predicar entre els seus per evitar que caiguessin en la idolatria i, aprofitant la seva posició social, va reunir-se amb l’Emperador romà al temple d’Apis amb la idea de recriminar-li la seva conducta. Magenci, aclaparat pels coneixements i la bellesa de la noia, la retingué al temple i féu cridar cinquanta doctors d’Egipte perquè rebatessin els seus raonaments: és justament l’escena representada. El resultat és prou conegut i previsible: santa Caterina convencé de les bondats de la fe cristiana als erudits i l’Emperador, temorós, va manar que li infringissin martiri, Veient la ineficàcia del poltre amb pues, la decapitació posà fi a la vida de la jove filòsof.
És estranya la repetició d’unes escenes que ja es troben esculpides al retaule. No sembla que inicialment tinguessin previst duplicar-les, ja que hauria estat més raonable que entre 1702 i 1706, quan s’esculpí el retaule, el pintor encarregat dels dos episodis hagués estat Joan Casanoves II, que hi acabava de fer el quadre dels sants metges. M’imagino, en canvi, que el 1723, en el moment d’encarregar el daurat del retaule a Feliu Pi , es considerés la possibilitat de completar -o reforçar, per dir-ho d’alguna manera- la decoració del presbiteri amb les dues pintures, mostrant al mateix temps els passatges més cèlebres de la santa patrona de la capella.
Sigui com i si se’m permet un símil Pau Casanoves no figuraria al capdavant de la taula classificatòria dels millors pintors del seu temps. No és cap secret que les seves composicions són molt esquemàtiques, que l’articulació anatòmica i les de les diferents parts del cos de les figures ballen per tot arreu o que la caixa espacial desafia les lleis bàsiques de l’òptica i de la geometria. Així i tot, Joan Pau Casanoves es capaç de transmetre l’essència narrativa del basics: ubica l’acció al centre, il·luminant els actors del passatge; busca la interacció entre els diversos grups de una gestualitat variada i col·loca un senzilla referencia arquitectònica amb intenció d’evocar mínimament la fastuositat de l’arquitectura antiga. El pintor, a més, resol amb prou gracia les togues i les capes dels doctors, la indumentària de l’emperador i la refinada vestimenta de santa Caterina, tot plegat mostrat amb una paleta variada en què predominen els tons vermells, els turqueses, els ocres, blaus i els verds oliva. Segurament aquest darrer aspecte és el més vistós de l’estil del pintor. No ho seria, en canvi, la resolució de les fesomies dels personatges, sense varietat i amb uns omnipresents ulls grossos, lleugerament ametllat, i la compenetració de les figures en l’escena, en el sentit que ni la gesticulació ni el joc de mirades aconsegueix trencar la sensació que cada personatge sembla una figura aïllada de les restants.
El poc nivell tècnic del pintor queda mitigat amb la inestimable ajuda de les estampes. Aquesta pràctica, tan necessària per a la formació dels joves artistes -segons es llegeix dels tractats- o tan útil per estimular una imaginació més aviat escassa i sensiblement allunyada dels grans preceptes del naturalisme formulats d’ençà el Renaixement, es detecta clarament en les teles de l’ermita de Torroella de Montgrí. O, almenys clarament en una. La millor les dues escenes és, sens dubte, Els esposoris místics de Santa Caterina . Aquí les figures tenen una complexió anatòmica més ferma, unes proporcions més ben definides i una major concreció en els plegats i en els detalls de les vestimentes. La gestualitat s’ha tornat més complexa –mireu, si no, l’escorç del nen Jesús o els gestos dels àngels del segon terme- i la vaporosa ambientació té un resultat ben efectista. No en va, Joan Pau Casanoves s’ha servit de tres estampes diferents – i potser aquesta habilitat combinatòria en certa manera ja és una manera de creació -que circumscriu la seva cultura figurativa en el mirall de l’alt barroc i del barroc tardà italians.
Francesc Miralpeix “Episodis de pintura barroca, …..”Annals Institut Estudis Gironins, 2009 pàgs. 272 -277.

---

En Manelet

El Manelet és el nom en què es coneix la imatge del Nen Jesús que hi ha dins una urna instal·lada a la sala gran de l’ermita. El dia de l’aplec en Manelet regala caramels als nens, mitjançant un curiós mecanisme articulat els nens dipositen una moneda a la mà i se l’emporta cap a dins la vitrina. No es coneix exactament el seu origen. El fet de ser un mecanisme articulat fa pensar que no deu anar més enllà del darrer terç del segle dinou. El seu origen no es massa clar, segurament seria un exvot d’algun feligrès per donar gràcies a la santa i que podria ser d’alguna persona que vingués de les amèriques, ja que aquest tipus de ninots articulats i molt semblant en el seu aspecte se’n troben a l’Amèrica llatina. Es possible que sigui d’alguna ofrena del últim terç de segle XIX. L’origen del nom de Manelet també vindria d’aquí. Les cròniques expliquen que el “Niño Manuelito” va néixer al segle XVII, i que el seu origen remunta a l’arribada dels clergues espanyols a la capital de l’imperi Inca. Durant les catequesis els capellans repetien sovint un nom que als indígenes els sonava estrany: Emanuel, que volia dir “Déu amb nosaltres”. Trobem un paral·lelisme amb una altra imatge que es troba al Collell, que és una imatge del nen Jesús que se la coneix popularment com el Salvadoret, que va regalar el Rdo. Doctor Clemente Rovira, i és una imatge que per mitjà d’un orifici molt ben dissimulat, movia els ulls i les mans com si acceptés almoines. Actualment desaparegut.

---

Les rajoles de Santa Caterina

Dintre aquesta primera meitat del mateix segle sorgeixen les rajoles provinents dels obradors de Manises (1450-1460) amb elements decoratius pintats de blau sobre fons blanc, en les quals predominen diferents atributs sobre el martiri de Santa Caterina i dibuixos d’aus i en altres el nom AMAT.
En trobar-se aquest nom destacat damunt una creu combinat amb la lletra R, i per existir a la vila en el segle anterior una família del mateix nom, el llinatge de la qual va perdurar fins al final del segle XVI, considerem que fou un seu membre el que va donar-les, destinades per a paviment de l’Altar Major.
Les rajoles, pròpiament dites de Santa Caterina, componen un petit lot. Consten de vuit peces enteres i diferents fragments, alguns de perfecte dibuix conservat. Tres peces es troben clavades a l’aigüera de la cuina de l’ermita, junt amb diferents rajoles de color partit de verd i blanc.

• 

• 

• 

---

L’església

La nau central de l’església és la part més antiga de l’ermita. Fou construïda al segle XIV i estava coberta amb una volta apuntada.
Als segles XVII i XVIII l’ermita fou reformada i ampliada. A la primitiva església s’hi afegiren les dues naus laterals i es foradaren les parets amb grans arcades, a fi de comunicar les tres naus de la nova església. L’antiga volta de la nau central s’escapçà per poder fer la sala gran del pis superior i es formaren a sota, unes falses voltes decoratives.
Es construí el cor i el campanar i, amb el prodigiós retaule i les pintures, l’interior de l’església assolí l’impressionant aspecte actual, impregnat del barroc popular propi de les ermites d’aquest país.
Entre els anys 1999-2003 es porta a terme la restauració del retaule, dels quadres i de les pintures que hi ha a la capella de Santa Caterina.

• 

• 

• 

---

Exvots

Antigament les parets de la capella estaven farcides d’exvots molt diversos, crosses, dibuixos, pintures, petits vaixells, ciris, reproduccions de braços, cames, cors, ronyons i caps en cera, que figuraven tota mena de desgràcies de gent de les contrades que havien estat resoltes per intercessió de Santa Caterina. Hi hagué un temps en que el sostre era ple de vaixells.

Un exvot o presentalla és un objecte que hom ofereix a Jesucrist, a la Verge o a un sant en compliment d’un vot o promesa (prometença), o en bé acció de gràcies per algun benefici rebut. Antigament era molt freqüent veure exvots penjant de les parets i els sostres de les esglésies i ermites, especialment d’aquelles on hi havia alguna imatge que gaudia de molta devoció popular.

Interessant són els “miracles” que Andreu Sàbat explica en el seu llibre de Santa Caterina.

A l’inventari de l’any 1791 es parla de la presència de diferents figures de plata com a exvots. “Entre altres estris hi ha unes “presentallas” (exvots) d’una figura de plata de Xangay, i una figura de Sta. Caterina, també de plata. Un calis de peu i branca de bronze daurat i la patena de plata dorada, una cullereta de plata per prendre aigua per les “canadellas” (ampolletes del vi i l’aigua). Una altra imatge de Sta. Caterina de plata per posar a la “bassina de captar”.

• 

• 

---

La cisterna o “pou” de Sta. Caterina

L’abastament d’aigua va ser un dels aspectes bàsics per a la vida dels ermitans. Les terres conreades eren regades per una font, de nom Aribosa, avui desapareguda. La importància de l’aigua queda reflectida en la cisterna d’aquest pati, coronada per un gran brocal, i en les dues basses d’aigua plujana situades a l’exterior de l’ermita. Diu la llegenda popular que per l’aplec de Santa Caterina moltes parelles iniciaven la seva relació i era costum dir que els nadons provenien d’aquesta cisterna.

Quan es va a Santa Caterina una visita que no es pot perdre es la del pou, que en realitat és una cisterna, que es troba al pati interior de l’entrada de l’ermita. Des de anys enrere s’explica a la mainada que els nens venen del pou de Santa Caterina i que es pesquen del seu interior amb una galleda. És una història que els pares expliquen als seus fills tal i com els ho van explicar a ells els seus. Vindria a representar de manera simbòlica el retorn al nostre lloc de naixement. Aquesta tradició s’explica als pobles del voltant del Montgrí sense que s’hagi trobat cap documentació ni referència històrica per saber-ne la procedència. També podria ser una manera d’explicar que durant l’aplec de Santa Caterina es quan s’inicien algunes relacions que poden acabar en matrimonis.

---

La campana

En la reforma de principis del segle XVIII a l’angle nord-oest de l’ermita s’hi va bastir un campanar que substituïa un de central d’espadanya.

L’ermita queda enclotada en una vall, amagada. Aquest nou espai és emmarcat per la vall, però és també emmarcat sonorament. La campana no para de sonar i se sent per tot l’entorn que s’ocupa per fer la festa, als voltants de l’ermita. Les campanes són aquell element que sempre se sent i que no cal veure en la quotidianitat, i a Santa Caterina hi ha el ritual d’anar a tocar la campana. Els qui hi van, pugen al campanar i fan el seu toc. És com si pel fet de tocar-la s’expandís la representació individual per tot el territori i es digués que se’n forma part. El dia de l’aplec la campana no para de sonar i se sent per tot l’entorn. Potser per aquesta raó, tot nouvingut té més afany que ningú per tocar la campana, ja que vol formar part d’aquell grup malgrat que d’entrada no li pertoca.

Durant la guerra civil va desaparèixer i l’any 1945 s’hi col·loca l’actual. L’ajuntament concedeix una subvenció de 500 ptes. a la Comissió encarregada de la compra de la nova campana.

• 

• 

---

La capelleta

A l’exterior hi ha una capelleta, segons la tradició a sota d’ella hi ha una cova que és on s’hauria trobat la imatge de Santa Caterina. Cal tenir en compte que Santa Caterina a més de ser la patrona dels estudiants, també ho és de les noies fadrines, los noies joves que encara no tenien parella. Per això un dels rituals és el de llençar una moneda i encistellar-la dins una panera que hi ha dins la capelleta i si s’encerta durant el proper any la noia tindrà parella o es casarà. Això entraria una mica més en el simbolisme que durant la festa de l’aplec de Santa Caterina és un dia que s’aprofitava per a fer coneixences o s’iniciaven aparellaments. Es relacionaria amb la història del pou que és d’on venen els nens dels pobles del voltant del Montgrí. A l’interior hi ha una representació de la santa en una majòlica (ceràmica vidriosa) de Valencia, ofrena de Josep Vidal i Serra de l’any 1935.

• 

• 

---

La capella

La capella, d’estil gòtic i de traçat renaixentista, és de construcció més tardana que la pròpia ermita.

La presideix un retaule barroc de l’escultor Joan Torras, de Figueres, datat a l’any 1702.

Les parets i les voltes mantenen pintures que han estat restaurades recentment.

Abans, les parets estaven plenes d’exvots que figuraven tota mena de desgràcies evitades o resoltes per intercessió de la Verge.

---

Història

“L’ermita de Santa Caterina, joiell del Montgrí.

En l’any 1672 fou escrita una història de l’ermita de Santa Caterina, per Andreu Sábat, notari de Torroella de Montgrí.

La Capella i Ermita començà a construir-se l’any 1392, per tres ermitants anomenats Bartomeu Cabotas, Pere Tarascó i Berenguer Desguell, els quals es retiraren de la muntanya de Montserrat per raó de la divisió de l’església. Volgueren servir a Déu en un lloc solitari; i buscades moltes muntanyes i terres, trobaren la vall del Montgrí i en el lloc dit Font Aribosa fabricaren l’ermita sota l’invocació de Santa Caterina, obtenint llicència del rei d’Aragó, amo i senyor de la vila i muntanya del Montgrí.

Caldrà que parlem de la imatge de la Santa que és a l’altar major, la qual és de pedra, molt ben tallada, i que segons diu Sábat en la seva história “es tan hermosa, bella y galan que no apar sie feta de persones humanas, sino per mans de Angels y divinas.” Com anà a parar aquesta imatge a la Capella? L’autor de la història diu que sentí a dir als passats, i que era tradició pública, que fou trobada dins d’una cova, sobre la qual hi ha una capelleta, i que allí l’haurien amagada alguns devots, en temps que els moros s’apoderaren d’Espanya. I bé, fou primer trobada la imatge o fou primer construïda la Capella? Sábat diu que Déu inspirà als ermitans perquè vinguessin a construir la casa en aquest lloc on hi havia la imatge amagada.

La primera donació feta a l’ermita, fou la de Caterina Mascaró, – quan encara els ermitans no feien estada a la casa-, d’una peça de terra per a que poguessin tenir hort, cedint el Batlle de Torroella els drets, que segons llei, havia de cobrar.

En l’any 1405, acabades ja les obres, els ermitans mentats, amb el consentiment del vicari General, firmaren davant del notari, una concòrdia amb els Cónsols i Consell de la Vila, convocats a la capella de Sant Antoni de la plaça, per tal que fos ben governada l’ermita i augmentés el seu esplendor. El Consell quedà encarregat de l’administració, i la facultat per a elegir ermitans a la mort d’aquells. Avui encara és l’Ajuntament l’encarregat de l’administració de l’ermita, qui nomena una junta de quatre veïns que compleixen amb aquesta missió.

Molts són els privilegis que Reis i Papes concediren a nostre santuari; entre ells el que donà l’Emperador Carles Quint, que atenent al lloc estèril on era construït i la pobresa d’ell, i perquè fossin més ben rebudes les persones que allí acudien, per fer-hi obres, concedí llicència per demanar almoina per tot el Principat de Catalunya i Comtats de Rosselló i Cerdanya.

Sábat parla també en la seva història de molts donatius fets a l’ermita, i entre ells cal mentar com a més notables, la donació d’una relíquia de Santa Caterina feta pel doctor en Teologia, Mateu Moretó, beneficiat de la Església Parroquial de Torroella, en l’any 1642, la qual consisteix en un ós d’una cama col·locat dins d’una capsa d’argent, reliquiari que diu “esta guardat en l’Isglesia Parroquial junt amb les demés reliquies i plata “. I segons consta en l’acta de la donació, aquesta relíquia ha de pujar-se cada any, el 25 de novembre, dia de la festa de Santa Caterina, a l’ermita, costum que avui no es compleix, si és que encara es conserva aquesta relíquia.

Ric present també fou el de Genís Alió i Martí Mercaders, veïns de Torroella, els quals a l’any 1670, per mercès rebudes de la Santa, feren ofrena d’una imatge de la mateixa, que és de plata de pes de cent noranta unces, y de alt de tres palms sens la peanya ques també de plata de alsaria de mes de un palm. Aquesta imatge, si no és que sigui guardada a la Parròquia, ha desaparegut de l’ermita, fi com la que haurà sofert la infinitat de presentalles d’or, argent i perles de que ens parla Sábat en el seu llibre.

Anem ara a parlar de l’estat del Santuari. En l’any 1893 l’edifici es trobava en un estat quasi ruïnós. Don Pere Coll, bon patrici i fervent devot de Santa Caterina, pagà unes obres de restauració, i per això l’Ajuntament, agraït, col·locà una llosa de marbre damunt la porta de l’Església, per tal de perpetuar tan lloable acte; com també consta en una altra llosa que hi ha a la sala. La segona restauració que es feu a despeses de tan filantròpic senyor, en l’any 1915.

L’Església es compon de tres naus amb tres altars per banda, dedicats a Nostra Senyora dels Dolors, al Sant Crist, a Sant Baldiri, als Sants Cosme i Damià, a la Verge de la llet i un amb una imatge moderna de Santa Caterina. L’altar major on es venera la primitiva imatge de pedra de la Santa, és molt notable, i hom pot admirar-hi els magnífics retaules amb passatges de la vida de la Màrtir. En aquest altar i tallat amb fusta hi ha la cara d’un home i una dona, que suposem seran els retrats dels que el regalaren. De presentalles n’hi ha moltes, i una valuosa col·lecció d’exvots alguns d’ells molt ben fets i, tot i ésser tan vells, molt conservats de color. N’hi ha que recorden la pintura que es fa avui i, moltes vegades contemplant-los, hem pensat que els pintors futuristes no fan res de nou.

Cada any el 25 de novembre és celebrada la festa, que constitueix un grandiós aplec de gent de Torroella, l’ Escala, Bellcaire i d’altres pobles veïns. Victor Català descriu admirablement aquesta festa a la novel·la “Solitud”.

Com hem dit més amunt, el Santuari està regit per quatre administradors, que actualment són: Agustí Busquets, Josep Sastregener, Salvador Lloret, i l’autor d’aquest treball; i guardat per un ermità, que viu del conreu de les terres, de la capta per la vila i de les propines dels que durant l’any visiten l’ermita.

Els administradors no comptem amb cap ingrés, i com que avui ningú no fa cap donatiu, hagué de ser venut un retaule representant la Verge de la Llet, per efectuar unes obres necessàries, que hom fa actualment. Al seu lloc ha sigut posada una reproducció, per cert, molt ben treta.

Són moltes les famílies que, complint una prometença feta per la curació d’un familiar, la vinguda d’un fill llunyà, o bé per celebrar un aconteixement, encarreguen per dir a la Capella una missa, i és acabada la festa amb un bon dinar. En memòria de tals diades, les parets de la sala i dels menjadors, quedaven brutes de noms i fins de poesies dolentes, per a perpetuar la festa celebrada. Calgué un bàndol de l’alcalde, prohibint aquest abús, i un àlbum. Alguns maleducats, que no capeixen el valor d’un àlbum de firmes, s’atreveixen a estampar-hi coses immorals i estúpides, i ens hem vist obligats, a voltes, a arrancar-ne algun full.

Per acabar direm que el nostre poble sent gran devoció per Santa Caterina, com ho demostra el nombre de presentalles i ciris, que hom hi porta, i en el cor de tots els torroellencs està arrapada aquella dita popular:

Santa Caterina és nostra
Fins a la Torre Ponsa.

Crit que suposem sonà per primera volta, quan segons diuen els vells, algú volia incorporar al seu terme el nostre Santuari.”

• De les relíquies que parla l´Eduard Viñas, no se’n sap res. Debien desaperèixer o potser els administradors en temps de penúria se les van vendre.

• La imatge que figura a l´altar és d’alabastre , i és obra de l’escultor Rafael Solanich, i va ésser pagada pels ex-combatents a l ´any 1939.

• Dels altars que parla en Viñas, dedicats a Ntra. Sra. dels Dolors, al Sant Crist, als Sants Cosme i Damià, debien desaparèixer , segurament durant la guerra del 1.936.

• El quadre de la Mare de Deu de la Llet, va ésser venut a un particular l´any 1925, com ja diu el mateix Viñas, i es troba actualment al museu Godia de Barcelona.

---

Gestió actual de l’ermita.