Els ocells son els més evidents en qualsevol passejada pel Massís del Montgrí. La diversitat d’ambients permet trobar nombroses espècies en una àrea molt reduïda, fins i tot si no tenim en compte la riquesa dels aiguamolls i la plana que envolten al Massís.
Els penyasegats i zones de roquissar permeten que moltes espècies trobin llocs adequats on fer el niu, entre aquestes són de gran valor, donada la seva escassetat, algunes aus rapinyaires com l’àliga cuabarrada (Hieraaetus fasciatus), la qual està greument amenaçada a nivell mundial. Altres espècies com duc(Bubo bubo) o el falcó peregrí (Falco peregrinus) també mantenen bones poblacions al Massís. A part dels rapinyaires també trobem altres espècies interessants com la merla blava (Monticola solitarius), la merla roquera (Monticola saxatilis), i importants colònies de falciots pàl·lids (Apus pallidus) i ballesters (Apus melba). Amb l’arribada de l’hivern es poden observar algunes espècies pròpies de zones d’alta muntanya i també lligades a roquissars, com el cercavores (Prunella collaris) o el pelaroques (Tichodroma muraria).
|
El falciot negre (Apus apus) i el pàl·lid (Apus pallidus) i el ballester (Apus melba) tenen tan llargues les ales que per aixecar el vol necessiten llançar-se al buit des de les escletxes i forats dels penya-segats on tenen els nius. Viuen en colònies sovint mixtes i aprofiten també les abundants cavitats dels edificis.
|
 |
| El roquerol (Ptyonoprogne rupestris) és una altra espècie típica de penya-segat que també nidifica en colònies. |  |
|
El rapinyaire més característic dels penya-segats és el falcó pelegrí (Falco peregrinus), un ocell sedentari que nia a les roques i s’alimenta d’ocells que caça al Vol. |
 |
|
L’àguila cuabarrada (Hieraetus fasciatus) midifica als penya-segats més assolellats i és de les àguiles més lleugeres malgrat la seva grandària. |
 |
|
L’àguila pescadora (Pandion haliaetus) és freqüent a l’Empordà a l’època de pas. Només hi ha una referència de nidificació de l’aguila pescadora als espadats marins del Montgrí, a l’estiu del 84. |
 |
|
El corb marí (Phalacrocorax carbo) és un ocell pescador que capbussa a molt fondària. Les seves plomes no són impermeables per la qualcosa és corrent de veure’l posat damunt les roques amb les ales esteses al sol. Es molt comú a l’hivern quan vénen els exemplars de l’Europa Central. Es pot veure tant al mar com a les llacunes litorals. |
 |
|
El gavià argentat (Larus cachinnans) està en plena expansió a causa de l’augment de deixalles. La principal colònia es troba a les Illes Medes però també cria a diversos illots i penya-segats litorals. Sovint entra terra endins seguint els cursos dels rius. |
 |
|
La merla blava (Monticola solitarius) i la merla cuablanca (Oenanthe leucura) són ocells sedentaris habituals de llocs pedregosos i secs, amb poca vegetació i preferentment calcaris. Fan els nius a les esquerdes de les roques. La merla blava té un cant molt melodiós. |
  |
La vegetació més característica del Montgrí son les brolles arbustives, normalment dominades pel garric. En aquests ambients també hi ha espècies pròpies com varies menes de tallarols (Sylvia sp.), la cogullada fosca (Galerida theklae) i espècies cada vegada més escasses com el còlit ros (Oenanthe hispanica) o l’esparver cendrós (Circus pygargus).
|
Hi ha aus menudes que prefereixen formacions arbustives com garrigues, bardisses i vegetació punxant d’indrets eixuts i àrids. Així, el tallarol capnegre (Sylvia melanocephala), que es pot considerar pràcticament sedentari, és freqüent també als conreus i olivars; la tallareta cuallarga (Sylvia undata) , que a més de ser un ocell sedentari realitza moviments hivernals i es desplça al litoral i fora de l’època de cria es troba també en medis més variats com dunes i aiguamolls; el còlit ros (Oenanthe hispanica), que defuig qualsevol ambient humit i prefereix els sòls pedregOSOS
. |
 |
|
També hi cerquen menjar altres espècies d’ocells que després es refugien en els boscos o en els penya-segats propers, és el cas de l’àguila cuabarrada (Hieraetus fasciatus), el xoriguer (Falco tinnunculus) i l’esparver (Accipiter nisus), durant el dia, i dels gamarús (Strix aluco), a la nit.
|
 |
En els boscos més densos podem trobar nombroses espècies d’ocells forestals com un bon assortit de mellarengues (Parus sp.), gaigs (Garrulus glandarius), raspinells (Certhia brachydactyla) i pinsans (Fringilla coelobs) entre moltes altres pel que fa a les més habituals. Com a destacable es pot esmentar la presència de l’astor (Accipiter gentilis) i, durant la hivernada, també la becada (Scolopax rusticolus) en els sectors més ombrívols del les Dunes .
|
Les mallarengues són essencialment arborícoles i es mouen amb gran agilitat entre les branques. Nien en els forats dels arbres. La més abundant és la mallarenga carbonera (Parus major), però també n’hi ha d’altres com la mallarenga blava (Parus caeruleus) i la mallerenga emplomallada (Parus cristatus). |
 |
|
El raspinell (Certhia brachydactyla), que es troba a tots els boscos de l’Empordà, construeix el niu en escletxes d’arbres i s’enfila per la seva escorça per atrapar insectes. |
 |
|
Enfilat als arbres en una posició semblant, també podem veure a les pinedes el picot verd (Picus viridis) que fa el niu foradant l’arbre amb el seu bec dur. |
 |
|
La merla (Turdus merula) és un ocell molt comú a tot Europa, construeix el niu en arbres o matolls i és molt abundant als parcs i jardins de les ciutats i dels pobles. |
 |
| El gaig (Garrulus glandarius) és sedentari i comú a tots els boscos de l’Empordà; fa el niu amb branquetes i fang als arbres més arrecerats. |  |
| No sempre és fàcil de veure el cucut (Cuculus canorus), però el seu cant se sent sovint i es distingeix molt bé. |  |
| A les clarianes i llindarS de la pineda es veu el puput (Upupa epops), caçant insectes amb el seu bec característic en llocs de vegetació baixa |  |
| El tudó (Columba palumbus) nidifica tant a les arbredes de la plana com als boscos. Es migrador i hiverna comunament a l’Empordà. |  |
| La tórtora (Streptopelia turtur) és estival, més comuna dels boscos de la plana també ocupa les pinedes. de la muntanya. |  |
|
Els rapinyaires típics de bosc són l’esparver (Accipiter nisus) i l’astor (Accipiter gentilis), ja que la seva silueta està adaptada a la caça dins el bosc: ales amples i Curtes i cua llarga els donen una gran capacitat per maniobrar entre les branques.
|
 |
|
El trencapinyes (Loxia curvirostra) és comú a les pinedes del Montgrí i només es troba fora de les pinedes a l’hivern. La forma característica del seu bec serveix per extreure pinyons i altres llavors. |
 |
Cardines (Carduelis carduelis), verdums (Carduelis chloris) i gafarrons (Serinus serinus) també voletegen per les pinedes esclarissades cercant petites granes.  |
 |
Finalment ens trobem amb la façana marítima, que aporta espècies molt singulars al Massís del Montgrí. Donada la verticalitat dels seus penyasegats hi també hi són presents algunes de les espècies ja esmentades anteriorment però amb l’afegit d’aquelles que tenen uns hàbits exclusivament marins. A part dels abundantíssims gavians argentats (Larus michaelis) podem trobar el corb marí emplomallat (Phalacrocorax aristotelis), que té a les costes del Montgrí i les properes illes Medes la principal localitat de cria de Catalunya i una de les millors del litoral mediterrani penínsular. A l’hivern se li sumen els corbs marins grossos (Phalacrocorax carbo) procedents del centre i nord d’Europa. Per altra banda en les aigües properes a la costa són habituals espècies més pelàgiques, entre les que trobem tres espècies de baldrigues, la balear (Puffinus mauretanicus), la mediterrània (Puffinus yelkouan) i la cendrosa (Calonectris diomedea), així com els mascarells (Morus bassanus) que s’hi afegeixen a l’hivern.
 |
 |
 |
 |
 |