Cantar els goigs representa un moment molt important dins el dia de la celebració. És cantar el territori que simbolitzen i percebre sensorialment el grup de gent que en forma part: els goigs actuen com a himne de la festa. En el cas de Santa Caterina, aquest territori és tot aquell que envolta el Montgrí, encapçalat per la vila de Torroella, d’on la santa és patrona.
«A la primer versió recopilada per Miquel Púbol el 1758 i atribuïda a Andreu Sàbat, les dues primers estrofes remarquen la intel·ligència i habilitats retòriques . Les tres següents exposen el martiri de la santa, i una quarta explica com també van patir martiri els diferents personatges que Caterina va convertir. La setena estrofa conclou amb les tres virtuts principals de la santa i dóna pas al final dels goigs, el moment en que la geografia mítica i real de la capella passa a ser protagonista de la narració.»
«Tot i l’interès dels goigs d’Andreu Sàbat, actualment no es canten, ni tampoc han estat els més utilitzats pels habitants del Baix Ter durant els darrers segles. La còpia de Josep Xargay escrivia uns goigs amb un text diferent, que va cantar-se fins a la dècada del 1940. És el text amb més representativitat i continuïtat històrica. A diferència dels atribuïts a Andreu Sàbat, les estrofes repassaven les sis perfeccions de la patrona, que eren la caritat, l’honestedat, la santedat, la fe, la prudència i la fermesa. Però, tant la quarteta inicial com les darreres estrofes exposen igualment el lligam de Santa Caterina amb Torroella de Montgrí.»
«Des del 25 de novembre del 1947 es canten uns altres goigs amb lletra de Mn. Francesc Viver i música de Salvador Dabau. La narració inclou per primera vegada l’esposori de Santa Caterina amb Jesús. Les altres tracten l’episodi del combat dialèctic amb els savis i els diferents martiris que va patir. I les dues últimes tornen a exposar el vincle màgic entre el Montgrí i el Sinaí.» com ens diu Joaquim Rabasseda a «Del Montgrí al Sinaí».
De “Els himnes nacionals. Una primera introducció.” Documents universitaris 2012. Joaquim Rabasseda.
Vídeo del cant dels “Goigs a la Verge Màrtir Santa Caterina” amb lletra de Mossèn Francesc Viver i música de Salvador Dabau, interpretat pel Cor de Cambra de Santa Caterina, els dia de l’aplec de Santa Caterina de l’any 2019
(…) Avui dia, quan s’interpreten els goigs, és habitual que es canti la primera estrofa, alguna altra del cos central i se salti directament al final. Es canta, per tant, una selecció d’estrofes que exposa sempre la vinculació del territori amb el personatge diví que protegeix la comunitat. Així, la funció de cant emblemàtic associat a un grup i a un lloc concrets esdevé bàsica i essencial del gènere.
Tot i l’interés dels goigs anteriors (els d’Andreu Sàbat), actualment no es canten, ni tampoc han estat els més utilitzats pels habitants del Baix Ter durant els darrers segles. La còpia de Josep Xargay escrivia uns goigs amb un text diferent, que va cantar-se fins a la dècada del 1940. És el text amb més representativitat i continuïtat històrica. A diferència dels atribuïts a Andreu Sàbat, les estrofes repassaven les sis perfeccions de la patrona, que eren la caritat, l’honestedat, la santedat, la fe, la prudència i la fermesa. Però, tant la quarteta inicial com les darreres estrofes exposen igualment el lligam de Santa Caterina amb Torroella de Montgrí.
Des del 25 de novembre del 1947 es canten uns altres goigs amb lletra de Mn. Francesc Viver i música de Salvador Dabau. La narració inclou per primera vegada l’esposori de Santa Caterina amb Jesús. Les altres tracten l’episodi del combat dialèctic amb els savis i els diferents martiris que va patir. I les dues últimes tornen a exposar el vincle màgic entre el Montgrí i el Sinaí.
Si la muntanya és un indret on les coses sagrades es mostren, els goigs exposen de manera clara l’interés pels llocs sagrats on els sants i les santes havien corregut; és a dir, els goigs són cants que certifiquen i expliquen la mitologia i la sacralitat d’un indret concret. Segons Francesc Roma, aquest fet va ser força recent als segles XVII i XVIII. Allò important no era el paisatge, sinó els elements sagrats que es comunicaven a través del territori. La mirada dels espais naturals dita pels goigs no era una mirada física i generadora de plaer. Tampoc no hi havia cap referència a la bellesa o a l’amenitat del lloc. Si calia lloar una muntanya o una vall santa era perquè guardaven i guarden el record dels avantpassats que, com els devots presents, van venerar-la en el mateix espai i en un mateix dia que s’actualitza cíclicament cada any. L’aplec de Santa Caterina està documentat com a festa ja l’any 1723 i segurament es podria recular fins a l’època d’Andreu Sàbat, quan va modificar-se substancialment l’estructura de l’edifici de la capella. Quan els assistents a la festa d’hivern del Montgrí participen del cant dels goigs, més enllà de les diverses religiositats o actituds performatives, creen una comunitat imaginada i agrupada ritualment per una cançó que narra la història mítica i èpica del país. En aquest sentit, la situació musical els agermana amb els que abans van sentir-se part de la mateixa comunitat ideal. Els goigs reforcen aquest pensament i la sensació de sentir-se part del llinatge d’un poble escollit i protegit per Déu.
(…) Perquè els himnes són un cant col·lectiu que vincula un grup a un lloc i a un passat, són la vivència llegendària d’una situació present a través de la seva evocació èpica, són una música que llegeix míticament el temps i el territori.
Tret de «Els himnes nacionals. Una primera intoducció.»
Autor Joaquim Rabaseda i Matas. Documenta Universitaria. 2012.
«Des del 25 de novembre del 1947 es canten uns altres goigs amb lletra de Mn. Francesc Viver i música de Salvador Dabau. La narració inclou per primera vegada l’esposori de Santa Caterina amb Jesús. Les altres tracten l’episodi del combat dialèctic amb els savis i els diferents martiris que va patir. I les dues últimes tornen a exposar el vincle màgic entre el Montgrí i el Sinaí.»
«Tot i l’interés dels goigs d’Andreu Sàbat, actualment no es canten, ni tampoc han estat els més utilitzats pels habitants del Baix Ter durant els darrers segles. La còpia de Josep Xargay escrivia uns goigs amb un text diferent, que va cantar-se fins a la dècada del 1940. És el text amb més representativitat i continuïtat històrica. A diferència dels atribuïts a Andreu Sàbat, les estrofes repassaven les sis perfeccions de la patrona, que eren la caritat, l’honestedat, la santedat, la fe, la prudència i la fermesa. Però, tant la quarteta inicial com les darreres estrofes exposen igualment el lligam de Santa Caterina amb Torroella de Montgrí.»
«A la primer versió recopilada per Miquel Púbol el 1758 i atribuïda a Andreu Sàbat, les dues primers estrofes remarquen la intel·ligència i habilitats retòriques . Les tres següents exposen el martiri de la santa, i una quarta explica com també van patir martiri els diferents personatges que Caterina va convertir. La setena estrofa conclou amb les tres virtuts principals de la santa i dóna pas al final dels goigs, el moment en que la geografia mítica i real de la capella passa a ser protagonista de la narració.»
