SOLITUD de VÍCTOR CATALÀ, i el MONTGRÍ

«Caterina Albert va escriure narracions i va pintar quadres, però la recordem per la novel·la Solitud, que un segle després continua convocant l’interès del lector. La protagonista, Mila, recorda la Jane Eyre de Charlotte Brontë. Com ella, busca el seu lloc en una època difícil: és una dona que viu lluny de la família, sense ingressos propis, casada amb un cretí. Eren uns anys en què per assumir la solitud, és a dir, per separar-se del marit i iniciar un nou camí, calia que succeís algun fet funest, dels que Caterina Albert sabia narrar tan bé. De fet, el pseudònim de Víctor Català pot ser causat per la truculència d’algunes escenes, que van esverar els lectors de l’època quan encara no sabien que l’autor era una dona. En el cas de la Mila, l’escena truculenta és la gota que fa vessar el got. La novel·la acaba amb un acte de llibertat que és sobretot l’inici d’una aventura incerta: “Sense res més que la roba de l’esquena, la dona, èrtica i greu, amb el cap dret i els ulls ombrívols, emprengué sola la davallada”. El cap dret prové de la dignitat finalment manifestada, mentre que els ulls ombrívols deuen recordar el que ha succeït. La davallada de la muntanya no és fàcil, però la conduirà a una regió potser més benèvola, que l’autora s’estalvia de descriure. En la memòria del lector, la Mila es manté congelada en aquesta baixada simbòlica. A la novel·la, la muntanya ja no simbolitza la puresa d’esperit, com era el cas de Terra baixa, d’Àngel Guimerà, sinó el perill dels instints desbocats. Entenem que la Mila té possibilitats de trobar un lloc en una ciutat moderna i civilitzada, on és factible aprendre un ofici i redissenyar el futur.»
Caterina Albert. El mar i la ciutat
Vicenç Pagès Jordà. Girona.

Solitudsta caterina 1923

“L’ermita s’aixecava enmig d’una davallada que s’escorria entre accidents.” Santa Caterina és l’ermita de Sant Ponç. L’ermità, un tal Manuel, porta el petit bar de l’ermita des de fa quaranta anys. Us obre l’ermita per darrere, com a la nit terrorífica del segon capítol de la novel·la. Veieu el pou i pugeu amb el pastor i en Baldiret al pis de dalt, empostissat. “Veient aquella sala esbaladrada, la Mila es recordà de la solitud de les muntanyes.” Hi ha un teatret. Per l’aplec de Santa Caterina, hi col·loquen un nen Jesús. El Jesuset para la mà, els nens hi posen una moneda i, amb un mecanisme secret, l’ermità fa desaparèixer la moneda. És per pagar-li a Jesús la feinada de dur criatures al món. Els nens dels voltants es pensen que vénen d’aquí. El tema de la maternitat travessa tota la novel·la Solitud.
El Montgrí de “Solitud”  Toni Sala

«Ara farà cent anys, el mes d’agost de 1905, es publica a Barcelona Solitud, la gran novel-la de l’escriptora escalenca Caterina Albert i Paradís, mes coneguda pel pseudònim fingidament masculí de Víctor Català.
En la portada de la primera edició, dibuixada per Josep Triadó, s’hi podia veure la cara trista, ullerosa i patètica d’una jove en primer pla, i un abrupte, sinistre paisatge d’alta muntanya al fons; una clara referencia, sens dubte. al dramàtic contingut de l’obra.

De bell antuvi, la vegetació que apareix a Solitud és la pròpia d’un paisatge de baixa muntanya mediterrània com és el Montgrí, i no la d’un paisatge d’alta muntanya. Però que fa als arbres, Víctor Català ens parla de pins , oliveres, figueres, ametllers i xiprers, la vegetació arbòria més freqüent al Montgrí. A les vores dels camins i entre els arbres hi creixen romegueres, espinavesses (o arns, com també les anomena l’autora), atzavares, estepa, romaní, garric, timó… Es a dir, sobretot plantes xeròfiles i oloroses, les que predominen en aquest massís tan mineral.
Quant a la ramaderia. a la muntanya de Solitud com al Montgrí en altres temps, els pastors hi duen a pasturar -a engegar com es diu a L’Empordà – ramats de cabres i ovelles.»

El Montgrí, paisatge real i imaginat de Solitud
Revista de Girona núm. 230,  Maig Juny 2005. Josep Torroella Prats

«El llibre s’estructura a partir d’un itinerari de deu paisatges que van formar part de la biografia de Caterina Albert, la influència dels quals es fa palesa en la seva literatura. La intitulació de cadascun dels capítols del llibre deixa entreveure la relació de l’autora amb els paisatges que s’hi descriuen. En aquest sentit «El paisatge íntim», el primer de tots, aporta uns quants apunts biogràfics ssencials per contextualitzar l’autora i entendre la seva obra. L’educació en el si d’una família culta que, a poca edat, li facilità l’aprenentatge de la pintura i l’escultura, a la vegada que l’estudi de llengües, va establir les bases per al desenvolupament literari i com a escriptora que l’acompanyà al llarg de tota la seva vida. Una vocació que va portar-la a escriure, directament i indirectament, sobre la seva terra, el mar i la muntanya, elements representatius del municipi de l’Empordà on ella va viure.

La seva estima per la terra i per l’ús de la llengua catalana en el seu estat més pur, amb voluntat explícita de contribuir a mantenir-la, poden trobar el seu correlat en la influència ideològica, de matriu republicana, exercida pel seu pare.»

Documents d’Anàlisi Geogràfica. Núm. 2006. Ressenya del llibre : BOIX, Lurdes ; BOIX, Jordi. Els paisatges de Caterina Albert i Paradís, Víctor Català : un itinerari històric i literari a través dels indrets vinculats a l’escriptora de l’Escala. Anna Serra Salvi . Universitat de Girona . Secció de Geografia

http://www.raco.cat/index.php/DocumentsAnalisi/article/view/72661/82971

….
Solitud
(Nou Diccionari 62 de la literatura catalana)
Novel·la de Caterina Albert i Paradís, “Víctor Català”. Publicada en fulletons de vuit pàgines setmanals a la revista Joventut des del 19 de març de 1904 fins al 20 d’abril de 1905, tot i que el capítol final està datat al febrer de 1905. Els fulletons, relligats i amb una coberta dissenyada per Josep Triadó, conformen la primera edició, posada a la venda a l’agost de 1905.

L’obra se centra en el trasbals interior d’una dona, la Mila, provocat per la insatisfacció de la convivència amb el seu marit, un home gandul i abúlic a qui ha de seguir a contracor per tenir cura d’una ermita en una muntanya solitària i esquerpa. La insatisfacció la porta al desequilibri psíquic i emocional i a la recerca de possibles sortides, mitjançant l’amor, el sentiment maternal i l’emoció estètica que projecta en les relacions amb altres persones. Finalment la pròpia realització li suposa assumir la solitud.

Inspirada en un paisatge real, la muntanya ultrapassa la funció de marc per assolir un sentit simbòlic que juntament amb el d’alguns personatges, sobretot el pastor i l’Ànima, és la base del simbolisme que teixeix l’obra. A aquest tret cal sumar-hi un estil ric en imatges i recursos, especialment comparacions i descripcions d’una gran plasticitat, i una llengua viva i expressiva. La llengua és particularitzada amb pluralitat de varietats i registres que diferencien la veu narrativa de la parla dels personatges. És destacable, en aquest sentit, el personatge de Gaietà a qui la parla singularitza com a pastor provinent de les contrades altes del Pirineu i que domina l’art de la paraula.

Solitud, l’obra més universal de la narrativa modernista, admet més d’una lectura tal com demostren les interpretacions fetes des de la psicoanàlisi i de la crítica literària feminista. L’èxit d’aquesta novel·la, l’avalen, no solament la bona acceptació de la crítica des de la primera edició fins ara i el premi Fastenrath que obtingué l’any 1909, sinó també les nombroses edicions i les traduccions a set llengües.
Copyright © 2000 Edicions 62
La muntanya de Solitud

Tornem a Solitud:

“L’ermita s’aixecava enmig d’una davallada que s’escorria entre accidents, fins al Coll. A la dreta fosquejaven, una mica apartades, les pinedes de les vessants que es destriaven i esclarien Roquis Gros amunt, i a l’esquerra el rost pujava fins a la carena pelada del Roquís Mitjà. En la conca de la clotada hi havia trossos de terra planejats en vedrunes, amb oliverons esgarriats al capdavall, i més ençà ametllers que verdejaven vivament sota el cel gris, com si encara estiguessin esparverats de son passat floriment.”

Oliverons, ametllers: la novel·la n’està plena. Vint any després de Solitud, ningú no dubtava que allò fos el Montgrí.

Català recorda haver-hi anat el dia de l’aplec, justament. És clar que la feina primera de l’escriptor és imaginar, i que la imaginació de Català és extraordinària, però ara no és aquest, el tema. Si la muntanya és o no és la del Montgrí no tindria cap importància si no fos per remarcar el pes que té el paisatge, l’escriptura arran de terra, en la literatura catalana de la Renaixença ençà. Arran de terra, que és com dir arran de llengua, i que porta a aquesta tensió entre la matèria i l’esperit, entre la vida i la literatura.

La muntanya de la Mila

Maragall va veure que la muntanya és un dels protagonistes de Solitud. En realitat, n’és la protagonista principal. La muntanya antropomòrfica de la novel·la és la Mila mateixa. Tota la Mila està oberta, girada com un guant, cap al paisatge.

Copyright text © Edicions 62
http://lletra.uoc.edu/ca/obra/solitud-de-victor-catala

Foto:
Foto:
Foto:
Foto:
Foto:
Foto:
Foto:
Foto:
Foto:
Foto:
Foto:
Foto:
Foto:
Foto:
Foto:
Foto:
Foto:
Foto:
Foto:
Foto:
Foto:
Foto:
Foto:
Foto:
Foto:
Foto:
Foto:
Foto:
Foto:
Foto:
Foto:
Foto:

Foto:
Foto:
Foto:
Foto:

 

 

PODEU VEURE MÉS FOTOS CLICANT L’ENLLAÇ   http://ermitadesantacaterina.org/galeries/

més enllaços …

http://www.edu365.cat/batxillerat/lectures/catalana/solitud/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Solitud