QUADRES “ELS ESPOSORIS MÍSTICS DE SANTA CATERINA” I LA “DISPUTA DE SANTA CATERINA AMB ELS DOCTORS FILÒSOFS”

Els quadres representen dos dels passatges més significatius de l’hagiografia de la santa alexandrina. D’una banda, “Els esposoris místics de santa Caterina” (137,5 cm alt x 218 cm ample), ubicat al costat de l’evangeli (a l’esquerra); i d’una altra, la famosa “Disputa de santa Caterina amb els doctors o filòsofs” (137 cm alt x 218 ,5 cm ample), al costat de l’epístola (a la dreta). Com és sabut, el primer dels temes narra la conversió de santa Caterina a la fe cristiana, simbòlicament representada amb la imposició d’una aliança davant la Sagrada Família. L’altre episodi, prou conegut, relata la disputa que la santa, nascuda en el si d’una distingida família alexandrina i educada des de ben joveneta en filosofia i teologia, mantingué contra un grup de filòsofs i erudits. Tot plegat sembla que succeí l’any 307 dC, quan governava Egipte l’emperador Magenci, que mana que se celebressin festes i sacrificis de bous i xais en honor dels déus romans i que donà ordres per intensificar les ràtzies contra els cristians. Santa Caterina va predicar entre els seus per evitar que caiguessin en la idolatria i, aprofitant la seva posició social, va reunir-se amb l’Emperador romà al temple d’Apis amb la idea de recriminar-li la seva conducta. Magenci, aclaparat pels coneixements i la bellesa de la noia, la retingué al temple i féu cridar cinquanta doctors d’Egipte perquè rebatessin els seus raonaments: és justament l’escena representada. El resultat és prou conegut i previsible: santa Caterina convencé de les bondats de la fe cristiana als erudits i l’Emperador, temorós, va manar que li infringissin martiri, Veient la ineficàcia del poltre amb pues, la decapitació posà fi a la vida de la jove filòsof.

És estranya la repetició d’unes escenes que ja es troben esculpides al retaule. No sembla que inicialment tinguessin previst duplicar-les, ja que hauria estat més raonable que entre 1702 i 1706, quan s’esculpí el retaule, el pintor encarregat dels dos episodis hagués estat Joan Casanoves II, que hi acabava de fer el quadre dels sants metges. M’imagino, en canvi, que el 1723, en el moment d’encarregar el daurat del retaule a Feliu Pi , es considerés la possibilitat de completar -o reforçar, per dir-ho d’alguna manera- la decoració del presbiteri amb les dues pintures, mostrant al mateix temps els passatges més cèlebres de la santa patrona de la capella.

Sigui com i si se’m permet un símil Pau Casanoves no figuraria al capdavant de la taula classificatòria dels millors pintors del seu temps. No és cap secret que les seves composicions són molt esquemàtiques, que l’articulació anatòmica i les de les diferents parts del cos de les figures ballen per tot arreu o que la caixa espacial desafia les lleis bàsiques de l’òptica i de la geometria. Així i tot, Joan Pau Casanoves es capaç de transmetre l’essència narrativa del basics: ubica l’acció al centre, il·luminant els actors del passatge; busca la interacció entre els diversos grups de una gestualitat variada i col·loca un senzilla referencia arquitectònica amb intenció d’evocar mínimament la fastuositat de l’arquitectura antiga. El pintor, a més, resol amb prou gracia les togues i les capes dels doctors, la indumentària de l’emperador i la refinada vestimenta de santa Caterina, tot plegat mostrat amb una paleta variada en què predominen els tons vermells, els turqueses, els ocres, blaus i els verds oliva. Segurament aquest darrer aspecte és el més vistós de l’estil del pintor. No ho seria, en canvi, la resolució de les fesomies dels personatges, sense varietat i amb uns omnipresents ulls grossos, lleugerament ametllat, i la compenetració de les figures en l’escena, en el sentit que ni la gesticulació ni el joc de mirades aconsegueix trencar la sensació que cada personatge sembla una figura aïllada de les restants.

El poc nivell tècnic del pintor queda mitigat amb la inestimable ajuda de les estampes. Aquesta pràctica, tan necessària per a la formació dels joves artistes -segons es llegeix dels tractats- o tan útil per estimular una imaginació més aviat escassa i sensiblement allunyada dels grans preceptes del naturalisme formulats d’ençà el Renaixement, es detecta clarament en les teles de l’ermita de Torroella de Montgrí. O, almenys clarament en una. La millor les dues escenes és, sens dubte, Els esposoris místics de Santa Caterina . Aquí les figures tenen una complexió anatòmica més ferma, unes proporcions més ben definides i una major concreció en els plegats i en els detalls de les vestimentes. La gestualitat s’ha tornat més complexa –mireu, si no, l’escorç del nen Jesús o els gestos dels àngels del segon terme- i la vaporosa ambientació té un resultat ben efectista. No en va, Joan Pau Casanoves s’ha servit de tres estampes diferents – i potser aquesta habilitat combinatòria en certa manera ja és una manera de creació -que circumscriu la seva cultura figurativa en el mirall de l’alt barroc i del barroc tardà italians.

Francesc Miralpeix “Episodis de pintura barroca, …..”Annals Institut Estudis Gironins, 2009 pàgs. 272 -277.

C:\Users\USER\Documents\DOCUMENTS Josep\SANTA CATERINA\Sta Caterina 18\PB251351.JPG

C:\Users\USER\Documents\DOCUMENTS Josep\SANTA CATERINA\Sta Caterina 18\PB251353.JPG