Retaule de “La Pietat” o de “La Mare de Déu dels Dolors”

El retaule de la Pietat és una taula gòtica de la segona meitat del segle XV, obra de Jaume Cabrera. Formava part d’un retaule de Torroella de Montgrí destruït durant la Guerra civil espanyola. Taula de fusta pintada al tremp exposada a la sala 8 del Museu d’Art de Girona. L’escena representa el moment posterior al davallament del cos de Jesús, després de ser crucificat. L’autor n’és Jaume Cabrera, anomenat també el pintor de la sexta angoixa, segons el marquès de Lozoya.  Aquesta peça del museu devia formar part d’un retaule més gran, i fou instal·lat a la capella de Santa Caterina de l’església de Sant Genís fins a la Guerra civil espanyola (1936-1939), conegut com el retaule dels Dolors.

ANÀLISI

La forma de la taula és allargada en una proporció inusual, per adaptar-se a la dimensió precisa del cos exànime de Crist. Al seu voltant, s’hi articulen set figures: Josep d’Arimatea i Nicodem un a cada cantó, amb robes daurades, com les de la mare que besa, desolada, la mà del fill mort. A l’entorn seu, Joan, amb un vestit rosat, i les tres dones: l’una vestida de vermell, l’altra de verd i l’altra de morat, totes en actitud de plany. Al fons, cinc àngels diminuts exhibeixen, com en un joc, la creu, l’escala, la canya, la llança, i la columna de la passió. Totes les mirades i actituds giren a l’entorn del cos rígid i allargat. Tots els colors vius i llampants serveixen de contrapunt a l’extrema lividesa d’aquesta carn eixuta. Res a veure amb el joc flexible dels músculs que, en les pintures del Renaixement, permeten que el cos de Crist s’emmotlli i adapti al cos de la mare que el sosté en els braços, com els cossos dels herois clàssics eren sostinguts sovint pels braços de la Victòria. Aquí Jesús no reposa, ni el cos ni el capdamunt als genolls de Maria. És un Crist anquilosat, sense cap connexió amb el corrent de vida que s’aplega al seu voltant, absolutament solitari i desvalgut, que sembla escenificar literalment aquella afirmació que havia fet de si mateix: “El Fill de l’Home no té lloc on reposar el cap.” Aquesta lividesa i rigidesa són les que accentuen fins al límit el patetisme de la representació, només atenuada potser en el rictus finals del difunt, que esbossa tímidament una mínima serenor. Aquest és un home que ha mort com tots els humans. El Jesús del dogma cristià -el fill de Déu fet humà es fa semblant als éssers humans en tot menys en el pecat- troba la seva encarnació més punyent en aquest Crist de Jaume Cabrera: un rostre que ens és estranyament familiar i que físicament ens recorda els morts que hem conegut.

L’AUTOR DE LA SISENA ANGOIXA

La “sexta angoixa” al·ludida pel marquès de Lozoya es correspon amb una mena de rosari anomenat “corona” en honor a la Verge dels Dolors. Aquí s’evoquen les successives angoixes de la vida de Maria, i la sisena i penúltima és aquesta: la davallada de la creu i els moments previs a la sepultura de Jesús. Si Cabrera podia ser anomenat el pintor de la sisena angoixa, és perquè sempre pintava, una vegada i una altra, aquesta mateixa escena. De fet, era un tema recurrent en la majoria de retaules de l’època, i Cabrera es va inspirar molt directament en les obres semblants, gairebé idèntiques, dels seus mestres i predecessors, com ara Lluís Borrassà (retaule de la seu de Manresa, o retaule de Sant Miquel de Cruïlles). No ho va fer només per gust o per manca d’inspiració, sinó també per obligació, per submissió forçada als gustos de l’època i a les exigències de la clientela.

Bibliografia

  • Jordi-Aragó, Narcís; Un mort estranyament familiar. Museu d’Art de Girona, Girona, 1997.

Tret de https://ca.wikipedia.org/wiki/Retaule_de_la_Pietat_(Cabrera

 

Retaule de “La Mare de Déu de la Llet”

Una de les obres pictòriques més valuoses que hi havia a l’ermita de Santa Caterina és la «La Mare de Déu de la Llet». Es tracta d’una taula pictòrica que representa a una Mare de Déu donant el pit a la nen Jesús, acompanyada de quatre àngels amb les mans juntes en senyal de pregària. En cal destacar el contrast entre el modelatge dels rostres i mans, on en són evidents els trets de composició rígida i articulació lineal i estàtica de les figures, amb dibuix gairebé descriptiu dels teixits, cabells, reposapeus i el mateix terra. Podria ser que fos una part central del retaule on s’hi representessin escenes de l’Anunciació, la Nativitat i la Presentació de Jesús al Temple (segons Antonio José Pitarch). Característiques típiques de la tradició de la pintura italo-gòtica catalana que és on es situa la citada obra. Als cantons de la part superior hi destaquen uns escuts petits amb un toro, suggerint que possiblement formés part d’una donació a l’ermita de la família Tor, una de les més notables de Torroella de l’època, i que més endavant, al segle XVI, va esdevenir la família Tor-Bagur, que serien els propietaris de la Torre Bagura.

Aquesta obra es datada entre els anys 1.363 i 1.374, i segons les fonts consultades hi ha diversitats d’opinions sobre la seva autoria. En algun article del llibre de la festa major es parla d’autor a Jaume Serra, i en un altre a Francesc Serra fill, però sembla que a qui se li atribueix l’autoria és a Llorenç Saragossa, contemporani dels anteriors i de la mateixa escola. Aquest fou pintor reial de Pere el Cerimoniós , va néixer a Carinyena (Aragó) i residí entre Barcelona i València. Va pintar altres retaules amb la mateixa temàtica per a altres instàncies.

Però com va marxar aquesta obra de Torroella? Ja l’any 1.914 es produeix una primera temptativa de comprar l’obre per part d’un senyor de Barcelona, però és a l’any 1.925 quan els administradors de l’ermita amb permís de l’Ajuntament se la varen vendre. Es veu que es trobava en molt mal estat degut a la humitat i a la poca ventilació de l’espai i es demana que es traslladi al saló del mateix Ajuntament per tal de conservar-lo millor, però no es va arribar a fer. Així al final es va vendre per 5.750 ptes., i es va entregar una còpia de la mateixa que es va col·locar al mateix lloc on era. Actualment no en queda cap referència d’aquesta còpia i segurament va desaparèixer durant la Guerra Civil del 1.936-39. Finalment amb els diners que es varen guanyar es van licitar unes obres de reformes i reparacions de l’edifici que es portaren a terme el 1.928 pel constructor Conrado Lloveras Planas.

Fins fa poc el retaule estava exposat i guardat al Museu de la Fundació Francisco Godia, a Barcelona, on n’era un dels tresors de la col·lecció. Es trobava a la casa Modernista Garrigues Nogués, però l’any 2.015 va tancar portes i ara n’ocupa l’espai la Fundació Mapfre, però no se sap que se’n farà de les obres dipositades.

1363-1374llorenc-saragossamare-de-deu-de-la-lletermita-de-santa-caterina-de-torroella-de-montgrifundacio-godiamare-deu-llet-b-n