A L’ENTORN DE L’ERMITA DE STA. CATERINA

Sortida carenejant a l’entorn de l’Ermita amb vistes a tota la Plana. Apta per a tothom i gens perdedora.

Parlar del Montgrí és fer convergir en un mateix entorn diferents aspectes i realitats, que poden anar des del seu vessant més íntim al sector de les Dunes, passant pel Montgrí feréstec de la Muntanya Gran o acabant en els penya-segats del seu litoral, penjats a un centenar de metres sobre el nivell del mar amb vistes espectaculars damunt la costa.

Aquesta sortida proposada, i només a tall de mostra, ens pot ajudar a conèixer-lo en diferents aspectes.

INICI: Corriol cap al Coll de Sta. Caterina des de l’Ermita

A una cinquantena de metres a peu de l’Ermita, i vorejant una clapa de pins pinyoners, s’agafa un corriol cap al sud ( esquerra) que també és el camí de Torroella.

Seguint-lo uns 430 metres, i després d’haver travessat el córrec que voreja el camí, se’n troba un altre que, a la nostra esquerra, puja cap al Coll d’en Garrigàs.

És una pujada curta però forta, el corriol del qual segueix en un bon tram un pedrigolet que dificulta un xic la pujada. El desnivell superat és de uns 85 metres.

Mont Pla.

Dalt del Coll, anomenat antigament també “Escales d’Aníbal”, es troba una cruïlla, on se seguirà el braç de cap a l’est, sempre tot carenejant. Vistes sobre tota la Vall, pobles de l’entorn com Albons, Vilademat,… fins on ens arriba la mirada, al Pirineu mateix. Cap al sud, i durant tota aquesta muntanya, vistes esplèndides sobre el Baix Ter amb el fons de les Gavarres.

A uns 500 metres carena amunt, entre la vegetació baixa de garrigues i fonolls, s’arriba al damunt del Mont Pla, al seu vèrtex geodèsic. Mentre s’anava pujant, i durant un moment, s’ha pogut entrellucar, al córrec que queda davant nostre, el cau de les Dents, a peu de penyes.

Al damunt, i fent honor al seu nom, un corriol planeja sense desnivell apreciable en direcció cap al N.E.

Després d’haver-lo seguit uns 200 metres, es troba a peu de corriol, – molt pedregós-, les restes ovalades de la paret d’un vivac, com si fossin les restes d’una barraca.

Cau de les Dents. En aquesta muntanya del Montgrí s’hi troben algunes coves sepulcrals emprades durant el Neolític. Avui, ja completament excavades i netes, no es veuen més que unes petites però pintoresques coves de pocs metres de fondària, encara que situades molt estratègicament. Aquesta és la que ens queda més a prop. La seva característica que la diferencia de totes les de la seva classe, és que està encarada cap al nord, fet veritablement excepcional.

Des del peu del vivac, i a 230 metres en rigorosa direcció al puig més alt de la muntanya veïna d’Ullà, s’arriba a peu de penya, on encara, restes de l’antic incendi, queden dos pins morts però drets. A uns 8 metres per sota del que està més al sud, i voltant pel costat dret del pi, es baixa a l’entrada de la cova. Recular pel mateix camí.

Seguir fins arribar a una barraca de guaita pel foc (blanca), al peu de la qual baixa i segueix carenejant el corriol. Seguir cap al nord, en direcció al puig veí.

Vistes sobre les Dunes, Muntanya Gran i sector de l’Escala.

Puig Roig i circumvalació.

A uns 400 metres al nord del Mont Pla, i seguint sempre l’inconfusible corriol que va carenejant cap al nord, s’arriba al damunt del Puig Roig, nom que li ve pel color de la terra, que contrasta amb la roca grisa de l’entorn. Vistes sobre la Vall Petita, Dunes i un gran sector de l’Alt Empordà.

Seguint i girant lentament el camí cap a l’oest, s’arriba amb poc desnivell al damunt del puig que en destaca: El Puig Romanyac o Ronanyanac, a partir del qual el corriol ara irà baixant inexorable a lloms de la carena en direcció cap a Bellcaire, a l’oest. Cal destacar que aquest corriol separa la zona cremada a l’incendi de l’any 2004 de la nostra esquerra, cap a la Vall, de la zona intacta del costat nord.

A 730 metres més endavant, es troben les parets dels antics eixarts, o finques que es conreaven en aquest sector de Les Planes.

Seguint la primera paret (Que fa un “4” on recularem uns 100 metres), al seu vèrtex de la paret Sud i Oest, a una vintena de metres més cap al sud i seguint la direcció de la paret per on s’hi arriba, es troba la “Font d’en Negat” una senzilla pedra d’aigua, però d’un encant especial.

Les pedres d’aigua són dipòsits naturals fets per l’erosió de l’aigua damunt la roca calcària, i únics punts a la muntanya on animal i persones podien beure-hi.

De baixada, i vorejant el Córrec d’en Pau que ens queda a la nostra esquerra, i superat el qual en una cinquantena de metres més cap a ponent, es troba un trencant en forma de corriol que baixa cap a una clapa de pins al davant nostre. (Córrec d’en Valià).

A partir d’aquí, el camí es torna ample i segueix cap al sud fins empalmar a uns 600 metres més endavant amb el camí per on s’ha arribat a l’ermita, i que seguirem cap a l’est per anar a trobar el vehicle.

A l’entrada de la Vall Petita, o sigui la que queda més al nord, hi ha dus barraques de pedra seca molt maques i ben conservades, i més cap a ponent i a tocar un olivar, les restes d’un forn de calç.

A mig aire del turó entre les dues valls, també s’hi troba una pedra d’aigua, – la més popular de totes les del Mongrí-, però quan la vegetació torni a créixer serà de difícil localització. També hi ha dues minúscules barraquetes de pedra seca.

La Vall Gran es troba entre Les Olletes, al nord, i la Muntanya d’Ullà a la nostra dreta.

Mentre anem pujant, es troben dues barraques restaurades aquest any per gent provinent de La Fatarella.

També es passa a prop de les restes d’altres barraques i de dos forns de calç, l’últim del qual, restaurat també, es troba a l’últim revolt per on puja bruscament el camí ja gairebé a tocar l’ermita. (Clot del Taronger)

Ja al damunt de la pujada i a pocs metres cap a l’oest del dipòsit d’aigües dels bombers, es troba la pedra d’aigua més a prop de tot el recorregut.

L’ermita, que dóna nom a la Vall i fundada per 3 monjos montserratins al 1.392, tanca l’itinerari i la sortida.

Narcís ARBUSÉ i BELLAPART.