FLORA DEL MONTGRÍ

Les particularitats florístiques del Montgrí vénen donades per la mateixa singularitat del relleu, la morfologia càrstica, el sòl magre i pedregós i el clima marcadament mediterrani. S’hi distingeixen com a ambients naturals els boscos, i és d’interès molt remarcable la duna continental fixada al començament del segle xx, les formacions arbustives, els conreus, els rocams interiors i els penya-segats litorals.

Les formacions arbustives de garriga ocupen la major part de la seva superfície.
Actualment una bona part del massís està recobert de masses arbrades. La pineda de pi blanc amb sotabosc de garriga en constitueix la unitat majoritària i, en canvi, la distribució de l’alzinar és molt escassa.

El massís constitueix un espai amb singularitats i rareses florístiques molt destacables. Per la seva singularitat florística destaquen dos grans grups: els briòfits o molses i les plantes vasculars. La duna continental acull determinats tàxons de briòfits propis de la muntanya mitjana i molt rars en un context mediterrani. Els penya-segats costaners ofereixen un hàbitat idoni en el qual es desenvolupen plantes interessants i molt rares, alguna d’elles amb la seva única localitat a Catalunya. En els prats secs de la Muntanya Gran s’hi troben comunitats molt riques florísticament que augmenten sensiblement la biodiversitat del conjunt.

 

RESTES D’ALZINAR

Al Montgrí no es pot parlar d’alzinar com a tal formació vegetal, sinó de restes d’alzinar, suposant que en altres temps l’alzinar hagués assolit una certa extensió.

Les restes d’alzinar, on l’alzina (Quercus ilex) rarament arriba a tenir forma arbòria, es troben dispersos per tot el massís formant petites clapes denses d’uns 2 m d’alçària, semblants als carrascars meridionals del país. Es localitzen principalment a la part marítima de la Muntanya Gran i als vessants nord de les valls que baixen cap al mar tallant els penya-segats. Tan sols en alguns indrets a l’interior, on el sòl té una certa profunditat, hi ha clapes d’alzines de 5 o 6 m d’alçària.

L’alzina surera (Quercus suber) també es troba al Montgrí: encara que tan Sols n’hi ha uns pocs exemplars esporàdics i dispersos (alguns propers a Roca Maura), ben segurament introduïts per l’home; el mateix origen deu tenir una petita clapa de 26 exemplars al vessant est de la muntanya del Castell.

 

 

GARRIGA

La brolla de garric (Quercus coccifera) és la formació més abundant Fichaen el territori: seria la formació clímax que ocuparia la major part del massís en condicions naturals.

A la garriga, juntament amb el garric que forma mates denses d’apoximadament 1 m d’alçària, hi són abundants el romaní (Rosmarinus officinalis), el llentiscle (Pistacia lentiscus), l’alarden de fulla estreta (Phisillyrea angustifolia), el matapoll (Daphne gnidium) , com a principals especies arbustives, juntament amb l’argelaga (Genista scorpius) i matetes baixes com la farigola (Thymus vulgaris), l’esparreguera (Asparagus acutifolius), l’arítjol (Smilax aspera) i el barballó (Lavandula latifolia). També hi ha arbres poc desenvolupats, de port arbustiu com l’aladern (Rhamnus alaternus), l’alzina, o bé pins amb desenvolupament arbori: pi blanc (Pinus halepensis) i pi pinyer (Pinus pinea), que donen lloc aleshores a la formació que denominem brolla arbrada.

En conjunt, la garriga es troba força alterada a causa de les diverses intervencions de l’home en el massís (pastures, repoblacions, explotacions), com ho revela l’abundància de les estepes (Cistus albidus, C. monspeliensis i en menor proporció C. Salviifolius) en diversos territoris de la garriga.

A la composició general de la garriga que hem donat, s’hi presenten algunes variacions que cal remarcar:

– Garriga amb noguerola. – Garriga amb jonça.- Garriga amb estepes. – Garriga arbrada. – Garriga amb margalló.

 

Garriga amb noguerola

És força sorprenent la presència en abundància de la noguerola (Pistacia terebinthus), ja que aquest arbust sol viure en territoris continentals i a major altura sobre el nivell del mar. Es presenta en forma de mates disperses, però amb una certa densitat, a la garriga del vessant sud del massís: Muntanya d’Ullà, Montgrí, Mont Pla, vall de Santa Caterina.

 

 

 

FichaGarriga amb jonça

La jonça (Aphyllantes monspeliensis) és relativament abundant a les fondalades interiors i a la vall de Santa Caterina, sense que es pugui parlar de prats de jonça, ja que les mates o grups de mates d’aquesta espècie alternen amb el garric i les altres espècies de la garriga.

 

Garriga amb estepes

És una brolla no tan densa com la garriga, que es desenvolupa als Fichallocs alterats o remoguts o que han sofert incendis. En el massís és especialment abundant a les zones repoblades recentment amb pins on l’estassada de la vegetació i la roturació del terreny (operacions prèvies a la repoblació) han deixat un territori òptim per a la colonització de les estepes sense la competència d’altres espècies.

Juntament amb el garric, hi ha l’estepa blanca (Cistus albidus), l’estepa negra (Cistus monspeliensis) i l’estepa borrera (Cistus salviifolius), encara que menys abundant que les altres dues. També hi són presents les espècies heliòfiles de la garriga com el romaní, la farigola i el matapoll, entre altres.

Garriga arbrada

A vegades la garriga, especialment aquesta darrera variant que hem descrit de garriga amb estepes, porta una molt escassa coberta arbòria de pins de 4 a 6 m d’alçària. Sovint hi trobem el pi blanc (Pinus halepensis), que té una capçada poc densa que permet el pas de la llum cap a l’estrat inferior de vegetació on la brolla pot continuar proliferant. Els pins formen petites clapes disperses enmig de la brolla, o a vegades es troben en solitari; les clapes del vessant marítim de la Muntanya Gran poden considerar-se com a naturals a causa de les condicions extremes a què estan sotmeses.

No falten tampoc les petites clapes de pi pinyer (Pinus pinea), més altes i més denses, que preferentment es localitzen cap a la part interior del massís.

 

 

Garriga amb margalló

El margalló (Chamaeropos humilis) és l’única palmera autòctona Fichad’Europa, i té al Montgrí (Puig de la Palma, Muntanya Gran) la seva localitat més septentrional de la península Ibérica.

Actualment, només es pot parlar de restes de la màquia de garric i margalló que en altres temps devia ocupar bona part del massís (segons el testimoni d’Andreu Sàbat, notari de Torroella entre 1650 i 1660). Explotacions diverses, directes o indirectes, per part de l’home, i també els incendis, l’han reduïda a la seva mínima expressió: ara és una petita clapa de 25-30 m*, amb exemplars que creixen densament reunits i en conjunt el seu aspecte no és gaire ufanós.

 

 

PINEDES

Al Montgrí poden diferenciar-se tres menes de pinedes: les pinedes de les dunes interiors que tenen el seu origen en la fixació de les dunes i que varen ésser sembrades a principis de segle, les pinedes de repoblacions posteriors i que continuen fins els nostres dies, i les clapes de pins que poden considerar-se naturals o subespontànies.

 

Pimedes antigues

Les pinedes que ocupen les dunes interiors tenen el seu origen en les repoblacions sistemàtiques que es varen fer a principis de segle, dirigides per l’enginyer forestals J. de Ferrer. Per culminar el procés de fixació de les dunes es varen sembrar pinyons principalment de pi pinyer, de pinastre (Pinus pinaster) i de pi blanc, entre altres espècies, als anys 1903 i 1904.http://s3.amazonaws.com/flora_photos/pictures/28089/ampliada.JPG?1286291880

Actualment, les dunes interiors presenten una densa coberta de pins que ultrapassa llargament els 10 m d’alçada a molts llocs, constituïda per les tres espècies citades; a sota s’hi troben arbusts dispersos (sense formar un estrat arbustiu) propis de l’alzinar, com l’olivereta (Ligustrum vulgare), el marfull (Viburnum tinus), l’aladern fals (Phillyrea media) i el galzeran (Ruscus aculeatus), entre altres; als llocs més oberts, com camins i marges de dunes, hi són presents espècies dels arenals marins: el borró (Ammophila arenaria), el lliri de mar (Pancratium maritimum) i jonca (Scirpus sp.) entre altres.

 

Pinedes de repoblació recent

Les repoblacions són bàsicament de pi blanc, tot i que també s’hi poden veure xiprers, altres coníferes i fins i tot eucaliptus, i ocupen les zones de domini públic (mancomunades entre el municipi de Torroella i l’ICONA, ara Medi Natural). Les repoblacions s’estenen per gran part de la Muntanya Gran i la vall de Santa Caterina, es varen iniciar fa uns 25 anys i continuen fins ara (cal assenyalar que l’aixecament cartogràfic es va fer el 1980 i que no hi són representades totes les repoblacions).

Aquestes repoblacions representen una intrusió humana que detura la recuperació de la vegetació natural, ja que de la manera com es realitzen destrossen el rascler, i alhora fan augmentar el risc d’incendi.

Clapes de pins “naturals”

Són clapes de pi blanc localitzades principalment al vessant marítim de la Muntanya Gran, amb exemplars tombats i recargolats per l’acció del vent, i que rarament depassen els 3 o 4 m d’alçada. Estan situades en llocs on es donen unes condicions extremes i que tenen molt poc sòl; on, per tant, no hi ha competència d’altres espècies arbòries. Aquests serien els indrets ocupats pels pins en condicions naturals.

També hi ha petits grups o exemplars solitaris de pi pinyer cap a l’interior del massís, propagats per l’home des d’antic.

 

 

LLISTONAR

Es desenvolupa sobre sòls magres que reben forta insolació, conreus Fichaabandonats o llocs desforestats convertits en pastures, i forma comunitats constituïdes principalment per gramínies, petites mates llenyoses com la farigola i teròfits (plantes anuals).

La seva composició és molt variable i en podríem dir també prats secs com a denominació general, ja que a les èpoques de secada aquesta formació agafa un color groguenc i té un aspecte marcit. Així doncs, utilitzem el terme llistonar en sentit ampli ja que l’espècie que hi predomina és el llistó (Brachypodium retusum), juntament amb el dactilis (Dactylis glomerata), la festuca (Festuca sp.) i en certs llocs l’albellatge (Hyparrhenia hirta).

 

 

 

VEGETACIÓ DELS PENYA-SEGATS

Als penya-segats litorals i als seus replans, entre 5 i 20 m sobre el nivell del mar,http://s3.amazonaws.com/flora_photos/pictures/17382/ampliada.jpg?1286259800 hi ha comunitats amb fonoll marí (Chritimum maritimum), pastanaga marítima (Daucus carota subsp. maritimus), limòniums (Limonium tremolsii i L. duriusculum) i bleda borda (Beta vulgaris var. maritima).

Als roquissars més enlairats i a les crestes on la tramuntana bat fort, les plantes prenen forma de coixinet; l’espècie més remarcable és el coixí de monja (Astragalus massiliensis), que té al Montgrí, juntament amb les Medes, la seva localitat més meridional a Catalunya.

 

VEGETACIÓ DELS PEDREGARS

Per la naturalesa del substrat, són freqüents els pedregars en elFicha massís, ja siguin de pedres lliures (tarteres) i dinàmiques, pel pendent del terreny, sense vegetació (tan sols l’arítjol en condicions molt precàries hi viu reptant entre les pedres), ja siguin pedregars de poc pendent amb les pedres semienterrades en un sòl escàs. Aquest segon cas es dóna al vessant marítim del massís on els pedregars estan ocupats pel cugot (Arisarum vulgare) i el dipcadi (Dipcadi serotinum) com a espècies principals.

 

 

 

Tret de “PAPERS DEL MONTGRÍ, NÚM. 6. Introducció al medi natural del Montgrí i del Baix Ter”

Any 1986. Servei de publicacions del Museu del Montgrí i Baix Ter, Centre d’Estudis-Arxiu.

Els enllaços de les plantes i les fotos són de http://www.floracatalana.net/

 

Flora del Montgrí

Flora vascular del Montgrí, les illes Medes i l’antic estany de Sobrestany.

Bibliografia:

Jover, M. 2007 – El poblament vegetal del massís del Montgrí, les illes Medes i I’antic estany de Sobrestany. Treball de recerca desenvolupat dins del programa de doctorat de Medi Ambient (IMA-UdG). Girona.
HGI: Herbari de la Universitat de Girona.

Ficha

http://www.floracatalana.net/llistes/flora-del-montgri

Arbres i arbusts del massís del Montgrí, les illes Medes i I’antic estany de Sobrestany

Llista basada en el treball realitzat per Miquel Jover l’any 2007: El poblament vegetal del massís del Montgrí , les illes Medes i l’antic estany de Sobrestany . Treball de recerca desenvolupat dins del programa de doctorat de Medi Ambient (IMA-UdG). Girona.

Els tàxons que s’han inclòs són els arbres i els arbusts de port gran que han estat citats dins l’àrea d’estudi.

Ficha

http://www.floracatalana.net/llistes/arbres-i-arbusts-del-massis-del-montgri-les-illes-medes-i-i-antic-estany-de-sobrestany

 

FOTOS DE FLORS I PLANTES DEL MONTGRÍ (tot passejant…)